Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

COM SI TORNÉS D'ENLLOC

Imatge
Anna Montero aboca en aquest llibre el dolor i els sentiments que li ha produït la mort del pare. Com si tornés d'enlloc es divideix en dues parts: les pedres i el temps , on el record, el dolor i el buit que ha deixat son pare estan a flor de pell, i per no res , on la mirada, encara que tocada pel record i la reflexió, es desvia a poc a poc cap al futur. La poeta universalitza la mort del pare, a través d'una veu lírica afinada, ens fa acompanyar-la pel trànsit del dol, fa travessar el/la lector/a per la pèrdua, la pèrdua dels fonaments. Montero ens proposa una travessia per mar, cel i terra, pel buit i la solitud mentre cerca la manera de seguir.Fa un ús magistral de la poesia, les paraules i allò que evoquen aquestes per expressar el dolor, que podem compartir amb ella de tan proper i real com el dibuixa a través de la maquinària literària al servei dels sentiments. A més, certs elements com el taxi, el cafè i les andròmines ens acosten a un univers quotidià. Com si to

EL PRINCIPITO

Imatge
El Teatro de la Abadía ens va permetre gaudir d'una adaptació d'El principito, un llibre publicat l'any 1943, i que després de 70 anys no tan sols és vigent, sinó que s'ha convertit en un clàssic contemporani. Amb un equip excepcional han començat aquesta aventura artística: José Luís Gómez, amb 72 anys i una carrera artística dilatadíssima i plena d'èxits, ha estat l'encarregat de donar vida al protagonista, Inma Nieto, la companya de viatge del Principito, ha donat vida a la resta de personatges i Roberto Ciulli, fundador del Theater an der Rurh, ha estat el director. Abans d'endinsar-nos en l'ànalisi de l'espectacle cal destacar la relació que s'estableix entre el text i l'adaptació teatral, com molt bé indica la periodista d'El País Rosana Torres “el protagonista no surt a descobrir un univers màgic, sinó que emprèn un possible i agredolç viatge final cap a les estreles, en el qual és acompanyat per un aviador, una guineu, una ros

VÒRTEX

Imatge
Vòrtex va ser una de les peces representades al Mercat de les Flors en el cicle "Circ d'ara mateix", a cavall entre la dansa i el teatre. Phia Ménard trenca amb les convencionalismes escènics: el silenci es fa present durant llarga estona, només trencat per un soroll metàl·lic acompassat, la foscor i la penombra prenen cos a l'escenari, abraça l'expressió corporal des d'una perspectiva vivencial, deixant de banda moviments estilitzats. El moviment de la protagonista, amb l'ajuda d'un escenari circular envoltat de ventiladors i plàstics de totes les mides i colors que extreu del seu interior ens aboquen a l'evocació, plena de vida i, a la vegada, dura, que inquieta i remou als espectador/es. Aquest remolí farcit d'escenes que va desfilar davant dels nostres ulls es va produir en un espai tancant, una sala circular, amb grades, on els espectadors quan accedim al nostre seient ens trobem un ésser gros, un mafiós possiblement, en escena retallan

EL SOMRIURE D'UN ECO

Imatge
Mitjançant una trama policíaca, se'ns presenta el XIV Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró, 2012, El Somriure d'un eco . A mesura que anem llegint, però, ens qüestionem aquesta etiqueta, ja que els fets que explica potser estan més prop del nostre món d'allò que pot semblar. Al meu parer, l'autor ens dibuixa un món que podria ser simplement un pas més de les xarxes socials actuals, un eco de nosaltres mateixos: allà on queda tot reflectit, allò del que no et pots desdir i es queda plasmat en la memòria cibernètica. Guiu, el personatge principal, li conta la història a algú. Fa una mirada enrere, així els/les lectors/es ens assabentem d'allò que ha viscut: una barreja de sentiments molt humans: l'amor, la frustració, la desídia, l'odi, la venjança...; amb aspectes reflexius: les conseqüències dels nostres actes, com canviar aquestes, què és lícit i que no és lícit per a l'ésser humà, què és la felicitat i com la podem

L'HORITZÓ PRIMER

Imatge
Joan Todó ens presenta un xic senienc en la dècada de la trentena que ha fet la vida a Barcelona, però es queda sense treball i ha de tornar al poble. És escriptor, per això li encarreguen el pregó de festes, per tal de preparar-lo s'ha de plantejar les qüestions identitàries. Ens passeja per les festes patronals: bous, carafals, pasdobles, dinarots i soparots... Després arriba el setembre, la solitud de la resta de l'any. La terra, l'oliva i l'ametlla, més la cerca de treball ens fan viure la tardor i l'entrada de l'hivern. Posar una altra vegada els peus al poble, aquesta vegada per quedar-se almenys una bona temporada, fa que La Sénia, la frontera entre Catalunya i el País Valencià, passe a ser enfocada en un primer pla de nou: records (eixir de festa, la joventut o els trajectes de tornada des de Barcelona), les reflexions (quines empremtes li ha deixat el poble, sentir-se del poble o foraster, el canvi de model de vida, la incertesa del futur...) i les mo

DAVANT L'HORITZÓ

Imatge
La Fundació Miró ens va permetre posar-nos davant l'horitzó i no només això, sinó que a més, els horitzons dialogaren amb altres horitzons. Aquesta línia a la llunyania que ens permet seguir caminant pot ser representada tant per una escultura formada per quatre línies grosses daurades com per l'última llum del poble abans de fer-se de nit. Els pintors nòrdics i centreeuropeus ens transmetien un paisatge fred, gelat, de vegades blau, de vegades gris. Els americans, en canvi, a través, per una part, de la fotografia enmig de la natura ens ensenyaven la immensitat de la planura amb poca terra i molt de cel mentre que, per l'altra part, l' skyline de Sant Francisco posvaa davant de nosaltres una línia urbanitzada. Uns altres horitzons els podríem denominar minimalistes, amb pintura o escultura, només unes ratlles ens evocaven el cel i la terra. Arribem a l'univers social: una fabrica cap avall ens qüestiona l'horitzó establert, una ratlla sense arbres a causa de

DONES QUE SOMIAVEN SER ALTRES DONES

Imatge
Estel Solé mostra la realitat quotidiana de manera directa i, de vegades, descarnada. Sense tòpics, els poemes creen una gran connexió amb el/la lector/a: reciclatge, bosses de pipes, semàfors, pernil dolç, airbag ... Amb referències a èpoques precedents per a parlar del present, del nostre present, inspirant-se clarament en el que viscut i també en el que ha observat. Dones que somiaven ser altres dones està dividit en tres parts, en les quals des dels sentiments de fracàs, de ràbia, de frustració contraposats a l'esperança i l'estima, avancem en la muntanya russa de l'experiència. La segona part mereix especial atenció perquè els animals es converteixen en protagonistes, amb només set poesies parla de les relacions de parella, de la condició de dona i d'ésser humà, de la por, del servilisme i de la possibilitat de canvi. Una mostra d'aquesta llengua directa i punyent, amb el simbolisme que li permet transmetre un pensament clar que descriu tantes situacions que

EL RETRATISTA

Imatge
Tres espais: Bañuelos de Bureba, un poblet de Burgos, Mont-roig del Camp i Mèxic. Tres temps: passat, present i futur. Dos lligams: la memòria històrica i l'educació. Un personatge: Antoni Benaiges, mestre republicà afusellat i soterrat a una fossa comuna. Els espectadors que s'asseuen a la butaca segueixen el fil d'una història saltejada: arrenca en el passat, en la il·lusió, una vida d'un mestre dedicada a l'ensenyament amb llibertat per poder crear ciutadans lliures, en el mig del no-res, a Bañuelos de Bureba; continua en el present, en quatre flancs com són la família del mestre afusellat, el poble de Bañuelos actual, els antics alumnes ja molt majors que recorden el mestre de manera emotiva i una escola de Mèxic; i el futur, que parteix sobretot d'una fotografia d'un grup d'alumnes mexicans, aquesta flueix en la retina del públic. Alberto Bougleux i Sergi Bernal han aconseguit a través del Verkami portar endavant un documental que realment llig

MEMÒRIES D'ADRIÀ

Imatge
Podria enumerar tot tipus d'elogis cap a aquesta obra fonamental de la literatura universal, però només diré que és el segon cop que l'he llegida i estic segur que no serà l'últim. El tinc com un llibre de capçalera fonamental i hauré d'anar llegint-lo de tant en tant a llarg de la meua vida per a anar descobrint tots els matisos que només l'edat i les experiències viscudes poden anar desgranant. Yourcenar crea a partir d'aquestes memòries fictícies de l'emperador Adrià, tota una sèrie de reflexions humanístiques i socioculturals d'un valor literari excepcional i d'una actualitat sorprenent. Això és així, perquè parla de valors i d'idees universals: amor, llibertat, mort... Voldria només citar un dels passatges que considero reveladors de tot el que acabo de dir: Es centra en l'esclavitud. A partir de l'agressió que sofreix per part d'un esclau en unes mines de Tarragona què estava visitant i la seua clemència envers el mateix, fa

L'ALTRA

Imatge
A la portada ens trobem una bici roja i el títol: L'altra (un horitzó d'expectactives: l'altra bici?, quina altra?); a l'interior, des de les primeres pàgines, circumstàncies i problemes d'allò més actuals: la corda fluixa del treball i l'atur, l'economia domèstica, els estalvis, la família -la pròpia i la política-, els amics -ací també els propis i els polítics-, la crisi... Tots aquests ingredients (i d'altres) ben lligats amb l'ús de les xarxes socials. Aquest plànol present canvia la pantalla saltant al passat, que floreix en el cap d'Anna, la protagonista de la segona novel·la de Marta Rojals, i s'encadena amb els dubtes, les incerteses i les decisions que ha de prendre per encarrilar el futur. Al mateix temps que l'Anna, en la trentena avançada, col·loca les peces del trencaclosques de la vida al lloc, també es posiciona respecte a la resta dels personatges, s'adona o verbalitza, el lloc que ocupen a la seua existència. Mar

EL COR TOT PLE DE GRILLS als Instituts de Secundària

Imatge
La Rabera Eclèctica vam tenir el plaer de poder oferir l'espectacle multidisciplinar "El cor tot ple de grills", basat en poemes de Vicent Andrés Estellés, als alumnes de 4rt d'ESO i 2n de Batxillerat de l'Institut Leopoldo Querol de Vinaròs. Dic plaer no com a construcció estilística de la llengua sinó perquè realment poder apropar la cultura als centres d'ensenyament és un goig. És un públic difícil, no ho neguem, si no els arriba ho expliciten clarament i en veu alta; ara bé, encara que les formes artístiques de vegades siguen allunyades d'allò amb què estan familiaritzat, l'ús de la dansa o la falta de definició de personatges i situacions que envolta el món poètic són dos bons exemples, si s'aconsegueix captar l'atenció és una manera d'obrir nous horitzons en l'alumnat. Mostrar-los altres universos, que els poden modificar més o menys depèn de la sensibilitat, les vivències, els gusts o les aficions de l'alumnat és un dels ob

La dama del perrito

Imatge
Txèjov ens mostra en aquesta narració breu, amb unes il·lustracions evocadores de Javier Zabala, uns personatges que han construït el món sobre les aparences, sobre les convencions socials. Els protagonistes, però, sense imaginar-s'ho, s'endinsen en una vida veritable. Un moment ens mostra gràficament aquesta trobada: Dmitri Dmítrich Gúrov es mira a l'espill, llavors comprova per partida doble el pas del temps i l'aprofundiment vital. Anna Serguéievna, que a primer cop d'ull ens pot semblar una jove ingènua i perduda, deixa veure al llarg de les pàgines les contradiccions entre allò que desitja i allò que s'ha de fer, com es posiciona i la fermesa que mostra en certs moments. A la fi del llibre es planteja un dilema: no es pot viure d'amagat; però com es pot mostrar allò que realment una persona és? Aquest final obert i les magnífiques reflexions de Gúrov sobre la poca coincidència d'allò que sabem dels individus del nostre voltant i allò que realme