dijous, 28 de setembre de 2017

Sostiene Pereira


Pereira, un periodista cultural. Lisboa al quadrat: ciutat on resideix Pereira i nom del diari en el qual treballa. El retrat de la dona del protagonista, que fa uns anys que ha mort. Un amic de Pereira, el cardiòleg i el metge d'una clínica. El director del diari, afí al règim que s'està gestant a Portugal el 1938. I el detonant: Monteiro Rossi, un jove que necessita diners perquè està embolicat en assumptes polítics.

Pereira transita des de la vida acomodada d'un periodista cultural d'un diari vespertí modest enganxat al record de la dona, fins a prendre partit en la vida política del moment. Tabucci ens condueix, a través d'una prosa que arrossega a seguir llegint, a veure el procés d'instauració de la censura en la pell del protagonista, a poc a poc, al llarg del relat. La relació amb Monteiro Rossi i la seva xicota, Marta, impulsa Pereira a tornar a viure en el present.

L'autor ens mostra com un ciutadà gris, gros i sense cap status social li dóna un colp a la censura i al règim autoritari que s'ha instal·lat a Portugal.

Bar Bahar


Tres dones, molt diferents -aparentment. Tres maneres de viure, però totes tres marcades pels obstacles de les dones musulmanes a Israel. Sense trampa ni cartró: escenes quotidianes, amb un toc important de comèdia, amb alguns moments durs i intensos. Les protagonistes han triat el seu camí, però això té un preu...

Gràcies per la valentia de la directora, les actrius i l'equip artístic per transmetre'ns la vida quotidiana d'aquestes dones, tan allunyada de les imatges que ens mostren els telenotícies.

Negació (Denial)

dijous, 14 de setembre de 2017

Maic


Amb quins ulls pot veure el seu entorn un xiquet de 8 anys que forma part d'una família, com es diu actualment, desestructurada? Quina idea té de la mare? De la cerca constant d'un pare perfecte que fa aquesta? Del seu no-pare? Del seu germà petit que té uns ulls fixos "com a botons"? Què passarà si la mare no supera els exàmens que li posa la professora de l'escola de mares?

Maaaic o Mmmmmaic té una gran estima tant a l'àvia, que ha marxat a Galícia, com als veïnes i veïns de l'escala perquè quan s'angoixa perquè té papallones a la panxa quan la mare marxa i el deixa sol, els fa una visita i llavors les papallones desapareixen.

Tendra i autèntica la història de Tina Vallès ens deixa un munt de conflictes oberts, sense concretar, perquè està explicat des de la visió d'un nen, que afecten el present i, probablement, el futur de la vida del protagonista. Maic ens permet parlar, reflexionar, debatre i enraonar.

Intemperie

Un paisatge sec, pla i a ple sol. Un xiquet que té la necessitat d'escapar de casa i un pastor que li ajuda en aquesta fugida. Els protagonistes del relat estan cosits al territori a través de la ploma de Jesús Carrasco, qui fa ús de descripcions i de petits diàlegs per tal d'aprofundir en l'ànima dels personatges.


Jesús Carrasco crea una història intensa que, encara que se situa fa dècades en un entorn rural, arriba directa al nostre interior. Patim per la fugida, amb l'interrogant tant de saber les causes que han obligat al xiquet a marxar de casa com per, si les persones del poble que el busquen, aconseguiran trobar-lo. Ens entendrim amb la relació que s'estableix entre el pastor i el xiquet. Compartim els neguits i els dubtes morals del protagonista al llarg del relat.

Intemperie ens acosta a aquests moments difícils en què s'han de prendre decisions que modifiquen substancialment tant la nostra vida com la del nostre voltant. Decisions difícils però necessàries per poder seguir endavant. Quan estem vivint situacions dures, on no som respectats, cal mesures dràstiques; com, en aquest cas, escapar de casa. La novel·la es despulla de bones intencions, deixa de banda allò políticament correcte i clama per seguir endavant, per lluitar per sobreviure amb dignitat encara que en el transcurs del camí sofrim.

dilluns, 11 de setembre de 2017

"A X AMOR" o mujeres áureas



Tres escriptores del segle d'Or castellà decideixen anar al convent on viu, entre d'altres monges, la filla de Lope de Vega per tal de poder alliberar-les. En l'operació es troben una sorpresa inesperada: el mateix Lope de Vega disfressat de monja al jardí del convent! El prestigiós escriptor era allà perquè tenia un objectiu ben diferent... L'obessionaven els ossos de Miguel de Cervantes, pel dubte si l'escriptor del Quijote passaria a la posteritat mentre que ell, per cercar l'èxit popular, no tindria aquesta sort.

Idea brillant, al meu parer: reivindicar el paper de la dona en la literatura i la creació -personalment, jo que sóc professora de literatura no coneixia a cap de les tres escriptores. Aquest fet fa pensar. Ara bé, el text quedava en alguns moments massa dit i poc viscut; alguns exemples, les protagonistes no es sorprenien gaire quan trobaven de manera fortuïta a Lope ni tampoc mostraven gaire decepció quan cap monja vol escapar amb elles del convent.

L'ús d'un vestuari actual bastant neutre, alguns tocs d'actualitat, com comunicar-se com si foren espies, i la direcció dels moviments en escena dels intèrprets crec que són els grans encerts de la proposta. A més, pel que fa al text, el moment en què desafien Lope amb versos d'autores d'aquella època trobo que és un dels punts àlgids de la representació pel seu caràcter punyent.

En el fons, m'hauria agradat sortir més emocionada del teatre. Tot i això, aquest tipus de propostes en què es reivindica el paper de la dona en el món artístics sempre són benvingudes per dues raons: en primer terme, fan reflexionar fins a quin punt la història està escrita pels homes i, en segon terme, ens fan parar atenció en la importància que tenen l'escola i els mitjans de comunicació en la fixació de la tradició a la nostra societat.

dimarts, 23 d’agost de 2016

Seducció

Nadine Gordimer, escriptora sud-africana Premi Nobel de Literatura l'any 1991, ens proposa un viatge: un recorregut que comença a Johannesburg, ens porta a un país àrab depauperat i acaba amb un munt de portes obertes, la primera de les quals ens condueix amb tota probabilitat als EEUU.



Una xica blanca sud-africana de bona família, Julie, i un "príncep oriental", un immigrant en situació il·legal, Abdú, comencen una relació a Sud-Àfrica. Això estira el fil d'una quantitat ingent de preguntes, de reflexions, de qüestionaments dels nostres comportaments (alguns quotidians) tant a nivell social: prejudicis, racisme, corrupció, relació i entesa entre les diferents cultures...; com a nivell personal: tipus de relacions amb la família i els amics, coneixença d'un mateix, cerca del camí vital...

Gordimer a través de les situacions (dubtes, passions, patiments, esperes...) que viuen els personatges crec que ens atorga l'oportunitat de mirar-nos des de fora, ens pregunta què faríem nosaltres si se'ns mostrara aquesta dicotomia o com reaccionaríem en aquell moment. Al meu parer, amb una gran virtut, sense bons ni dolents, amb camins triats, això sí, i formes de viure molt diferents.

divendres, 6 de novembre de 2015

Només són dones



Teatre, dansa i música: tres disciplines artístiques, tres dones i cinc històries de dones represaliades sota el règim franquista. Míriam Iscla, Xaro López i Maika Makovski, amb pocs elements escènics i un panell audiovisual de suport, tenen a l'auditori amb l'ai al cor per la intensitat i la veritat transmeses a l'espectacle. Històries realment dures, embastades amb una sensibilitat i una escolta desbordants, per mostrar la memòria històrica soterrada de les dones.

Aquesta ressenya podria ser molt llarg, podria explicar fil per randa els detalls de la creació, però una actuació com aquesta s'ha de viure. No tens paraules quan acabes i quan les recuperes són insuficients per a descriure allò que has viscut a la sala. Entre les tres disciplines artístiques es produeix un collage d'imatges que ofereixen al públic la línia essencial de la història, el fil de l'ànima de l'argument.

Darrerament sembla que la memòria s'està despertant. Espectacles com aquest potser impulsen a desvetllar-la una mica més perquè reprodueix les experiències de les represaliades a tocar, perquè les transporta al present. No llegim xifres en un llibre d'història; sinó que sentim la respiració, les paraules i les bufetades rebudes per les protagonistes.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Ovidi Montllor ha aparegut a Cardedeu!!!

Però que ningú s'alarme, la situació està controlada. L'aparició ha estat realitzada de manera pacífica en un acte cultural. Concretament, ha estat la nit de dissabte 17 d'octubre a l'escenari del Centre Cultural de Cardedeu (entitat que es mereix una felicitació per la magnífica programació que ofereix) entre un bon grapat d'artistes on l'esperit de lluita, de rebel·lia, de lucidesa amb la paraula directa, el discurs compromés i un toc d'humor han impregnat en els participants per tal de transmetre-ho al numerós públic que ha gaudit de l'espectacle total. Cançó, poesia, música i rapsodia s'han fusionat, gràcies a una magnífica organització que ha lligat i dinamitzat l'escenificació, gràcies en bona mesura a la rapidesa dels canvis.


Ovidi ha reaparegut (i amb quina contundència!), a través de la paraula dita i cantada, amb la fermesa de conviccions, amb la denúncia de les desigualtats socials, amb la cerca d'un món millor, amb la tendresa i la sensibilitat...

Que ningú s'alarme, de moment. Ara, igual una miqueta d'inquietud sí que hauríem de tenir: uns perquè ens adonem que el discurs d'Ovidi continua sent d'una actualitat fervent, les cançons d'Ovidi no envelleixen, per tant, el panorama social, en essència, no canvia tant; els altres perquè els homenatges a Ovidi es multipliquen i els teatres, cases de cultura i auditoris s'omplin arreu de les terres de parla catalana.


diumenge, 4 d’octubre de 2015

Bestieses plouen

Ahir vam celebrar la V Festa Estellés dels Ports a Morella organitzada pels Ports en Moviment i l'Ajuntament de Morella. La Rabera Eclèctica vam participar amb la direcció d'un grup de joves de Forcall amb la col·laboració del Casal Jove de Forcall per tal de realitzar un xicotet homenatge a Ovidi Montllor.



L'experiència personalment em deixa la ment cosida a preguntes. La motivació i el compromís dels adolescents va ser molt lax. Quina és la causa? Actuar a un teatre en el mateix cartell que Laura Borràs i Pau Alabajos no està gens malament. Pot ser no anar al teatre habitualment o no tenir gaires referents culturals al voltant condiciona aquest tipus de comportament?

A més, el muntatge usava la tecnologia com a mitja per poder transmetre alguns versos del cantant d'Alcoi. Els mòbils per a les persones que estaven a l'escenari era la finalitat o només el mitja que els va permetre arribar a Ovidi Montllor?

I al remat, les hores que van dedicar els meus companys/es i jo personalment, l'energia usada en els assajos per transmetre'ls les directrius de l'espectacle i la pròpia experiència viscuda al teatre seran una llavor que fructificarà o, no cal anar tan lluny, marcaran un punt d'inflexió, de consciència o almenys de vivència que restarà al record com quelcom positiu i engrescador? O simplement seran un seguit de bestieses que s'espolsaran de la memòria en els propers mesos?