dimarts, 23 d’agost de 2016

Seducció

Nadine Gordimer, escriptora sud-africana Premi Nobel de Literatura l'any 1991, ens proposa un viatge: un recorregut que comença a Johannesburg, ens porta a un país àrab depauperat i acaba amb un munt de portes obertes, la primera de les quals ens condueix amb tota probabilitat als EEUU.



Una xica blanca sud-africana de bona família, Julie, i un "príncep oriental", un immigrant en situació il·legal, Abdú, comencen una relació a Sud-Àfrica. Això estira el fil d'una quantitat ingent de preguntes, de reflexions, de qüestionaments dels nostres comportaments (alguns quotidians) tant a nivell social: prejudicis, racisme, corrupció, relació i entesa entre les diferents cultures...; com a nivell personal: tipus de relacions amb la família i els amics, coneixença d'un mateix, cerca del camí vital...

Gordimer a través de les situacions (dubtes, passions, patiments, esperes...) que viuen els personatges crec que ens atorga l'oportunitat de mirar-nos des de fora, ens pregunta què faríem nosaltres si se'ns mostrara aquesta dicotomia o com reaccionaríem en aquell moment. Al meu parer, amb una gran virtut, sense bons ni dolents, amb camins triats, això sí, i formes de viure molt diferents.

divendres, 6 de novembre de 2015

Només són dones



Teatre, dansa i música: tres disciplines artístiques, tres dones i cinc històries de dones represaliades sota el règim franquista. Míriam Iscla, Xaro López i Maika Makovski, amb pocs elements escènics i un panell audiovisual de suport, tenen a l'auditori amb l'ai al cor per la intensitat i la veritat transmeses a l'espectacle. Històries realment dures, embastades amb una sensibilitat i una escolta desbordants, per mostrar la memòria històrica soterrada de les dones.

Aquesta ressenya podria ser molt llarg, podria explicar fil per randa els detalls de la creació, però una actuació com aquesta s'ha de viure. No tens paraules quan acabes i quan les recuperes són insuficients per a descriure allò que has viscut a la sala. Entre les tres disciplines artístiques es produeix un collage d'imatges que ofereixen al públic la línia essencial de la història, el fil de l'ànima de l'argument.

Darrerament sembla que la memòria s'està despertant. Espectacles com aquest potser impulsen a desvetllar-la una mica més perquè reprodueix les experiències de les represaliades a tocar, perquè les transporta al present. No llegim xifres en un llibre d'història; sinó que sentim la respiració, les paraules i les bufetades rebudes per les protagonistes.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Ovidi Montllor ha aparegut a Cardedeu!!!

Però que ningú s'alarme, la situació està controlada. L'aparició ha estat realitzada de manera pacífica en un acte cultural. Concretament, ha estat la nit de dissabte 17 d'octubre a l'escenari del Centre Cultural de Cardedeu (entitat que es mereix una felicitació per la magnífica programació que ofereix) entre un bon grapat d'artistes on l'esperit de lluita, de rebel·lia, de lucidesa amb la paraula directa, el discurs compromés i un toc d'humor han impregnat en els participants per tal de transmetre-ho al numerós públic que ha gaudit de l'espectacle total. Cançó, poesia, música i rapsodia s'han fusionat, gràcies a una magnífica organització que ha lligat i dinamitzat l'escenificació, gràcies en bona mesura a la rapidesa dels canvis.


Ovidi ha reaparegut (i amb quina contundència!), a través de la paraula dita i cantada, amb la fermesa de conviccions, amb la denúncia de les desigualtats socials, amb la cerca d'un món millor, amb la tendresa i la sensibilitat...

Que ningú s'alarme, de moment. Ara, igual una miqueta d'inquietud sí que hauríem de tenir: uns perquè ens adonem que el discurs d'Ovidi continua sent d'una actualitat fervent, les cançons d'Ovidi no envelleixen, per tant, el panorama social, en essència, no canvia tant; els altres perquè els homenatges a Ovidi es multipliquen i els teatres, cases de cultura i auditoris s'omplin arreu de les terres de parla catalana.


diumenge, 4 d’octubre de 2015

Bestieses plouen

Ahir vam celebrar la V Festa Estellés dels Ports a Morella organitzada pels Ports en Moviment i l'Ajuntament de Morella. La Rabera Eclèctica vam participar amb la direcció d'un grup de joves de Forcall amb la col·laboració del Casal Jove de Forcall per tal de realitzar un xicotet homenatge a Ovidi Montllor.



L'experiència personalment em deixa la ment cosida a preguntes. La motivació i el compromís dels adolescents va ser molt lax. Quina és la causa? Actuar a un teatre en el mateix cartell que Laura Borràs i Pau Alabajos no està gens malament. Pot ser no anar al teatre habitualment o no tenir gaires referents culturals al voltant condiciona aquest tipus de comportament?

A més, el muntatge usava la tecnologia com a mitja per poder transmetre alguns versos del cantant d'Alcoi. Els mòbils per a les persones que estaven a l'escenari era la finalitat o només el mitja que els va permetre arribar a Ovidi Montllor?

I al remat, les hores que van dedicar els meus companys/es i jo personalment, l'energia usada en els assajos per transmetre'ls les directrius de l'espectacle i la pròpia experiència viscuda al teatre seran una llavor que fructificarà o, no cal anar tan lluny, marcaran un punt d'inflexió, de consciència o almenys de vivència que restarà al record com quelcom positiu i engrescador? O simplement seran un seguit de bestieses que s'espolsaran de la memòria en els propers mesos?

dimecres, 30 de setembre de 2015

PANORAMA DES DEL PONT

Arthur Miller ens planteja, a priori, una problemàtica social: dos immigrants il·legals, Marco i Rodolfo, arriben als EEUU a la dècada dels 60, acudeixen a casa d'uns familiars, fills d'immigrants italians, com ells, Beatrice i Eddie, que són matrimoni, i Catherine, la neboda. Ara bé, les pinzellades socials del principi de l'obra dramàtica ens traslladen en l'imaginari al passat de la nostra civilització, a l'antiga Grècia, ja en el primer acte, quan Eddie acudeix a la llei escrita per tal de solucionar problemes passionals, que potser ni tan sols se n'adona que en té,l'advocat a qui s'adreça li adverteix que no és una qüestió legal i li dóna un bon consell mentre intueix com acabarà aquest conflicte, desitja avisar però amb el pas del temps veu que el destí no es pot canviar. Quina paradoxa i quina impotència -o quina acceptació!


L'Escola d'Arts Escèniques "El Timbal" em va fer conéixer l'obra, fa al voltant d'un any i mig, gràcies a tenir la sort de poder interpretar la primera escena. La lectura va estar un plaer. A més, curiosament, certs moments de la meua vida m'han fet pensar en algunes escenes de la peça de Miller: aquesta setmana sense anar més lluny, aquell alumne que veus cap on es dirigeix i no pots fer-hi res per canviar la història.

Joan Fuster defineix molt bé aquests tipus de connexions entre l'art i la vida en un dels seus aforismes: "Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera."

dissabte, 13 de setembre de 2014

COM SI TORNÉS D'ENLLOC

Anna Montero aboca en aquest llibre el dolor i els sentiments que li ha produït la mort del pare. Com si tornés d'enlloc es divideix en dues parts: les pedres i el temps, on el record, el dolor i el buit que ha deixat son pare estan a flor de pell, i per no res, on la mirada, encara que tocada pel record i la reflexió, es desvia a poc a poc cap al futur.


La poeta universalitza la mort del pare, a través d'una veu lírica afinada, ens fa acompanyar-la pel trànsit del dol, fa travessar el/la lector/a per la pèrdua, la pèrdua dels fonaments. Montero ens proposa una travessia per mar, cel i terra, pel buit i la solitud mentre cerca la manera de seguir.Fa un ús magistral de la poesia, les paraules i allò que evoquen aquestes per expressar el dolor, que podem compartir amb ella de tan proper i real com el dibuixa a través de la maquinària literària al servei dels sentiments. A més, certs elements com el taxi, el cafè i les andròmines ens acosten a un univers quotidià.
Com si tornés d'enlloc són un conjunt de poemes que, al meu parer, es poden rellegir infinitat de vegades, en diferents èpoques de la vida,, i sempre adquiriran nous matisos, amb el pas de les nostres experiències vitals.

diumenge, 11 de maig de 2014

EL PRINCIPITO

El Teatro de la Abadía ens va permetre gaudir d'una adaptació d'El principito, un llibre publicat l'any 1943, i que després de 70 anys no tan sols és vigent, sinó que s'ha convertit en un clàssic contemporani. Amb un equip excepcional han començat aquesta aventura artística: José Luís Gómez, amb 72 anys i una carrera artística dilatadíssima i plena d'èxits, ha estat l'encarregat de donar vida al protagonista, Inma Nieto, la companya de viatge del Principito, ha donat vida a la resta de personatges i Roberto Ciulli, fundador del Theater an der Rurh, ha estat el director.

Abans d'endinsar-nos en l'ànalisi de l'espectacle cal destacar la relació que s'estableix entre el text i l'adaptació teatral, com molt bé indica la periodista d'El País Rosana Torres “el protagonista no surt a descobrir un univers màgic, sinó que emprèn un possible i agredolç viatge final cap a les estreles, en el qual és acompanyat per un aviador, una guineu, una rosa, una serp... sempre interpretats per Inma Nieto. A la proposta del Teatro de la Abadía, el protagonista és un home que se sent estrany al seu planeta no pas un nen que surt a descobrir l'univers."


L'espai escènic té una dimensió simbòlica en la posada en escena. Un espai pràcticament buit, on un vell teló, que ens remet al món del teatre, al lloc on es poden viure tot tipus d'experiències, en el centre de l'escenari del Teatre Lliure de Gràcia formant un cercle, amb dues bicicletes, una corona i uns pocs objectes més ens porten a un munt de situacions vitals.

A més, l'arrel simbolista de la proposta ve marcada per l'eliminació de referències biogràfiques, històriques o geogràfiques que ens indica el llibre escrit per Saint-Exupéry , que no trobem en l'espectacle de la companyia madrilenya. La realitat distinta o la irrealitat de l'adaptació teatral té l'objectiu de cercar aspectes universals de la humanitat, més encara si cap que en l'obra escrita.

Despullat d'elements tècnics i audovisuals, aquesta manca de tecnologia i d'artifici subratlla el joc escènic dels personatges i les abundants situacions creades a partir de la complicitat i focalitzades en l'ús d'un objecte. Aquests pocs objectes prenen una dimensió al·legòrica perquè ens situen en l'escena i alguns condicionen l'espai escènic.


La magnífica interpretació i la gran complicitat dels intèrprets es converteix en una oda a allò menut, a allò essencial, a la màgia del silenci. Aquests ingredients augmenten la importància de cada minut viscut i de cada situació plantejada, donen força als protagonistes i a les reflexions que realitzen en escena; al mateix temps, ens fan riure i ens deixen amb el cor a la mà, en moments consecutius, en el pas de pocs segons. Nens grans que volen jugar; el joc, però, ens porta a la reflexió, a l'essència. José Luís Gómez, com ell mateix ha manifestat, utilitza una energia diferent durant l'obra per arribar a allò essencial. La sensibilitat acompanyada d'un silenci, que està sota de la partitura de les paraules precises i necessàries, dites amb sentit i dirigides al fons de l'ànima, copsa el públic, deixa en els espectadors un interrogant ple de màgia que cadascú allargarà, li posarà un ritme, unes paraules o guardarà al fons de l'ànima quan surti del teatre.

dimarts, 6 de maig de 2014

VÒRTEX

Vòrtex va ser una de les peces representades al Mercat de les Flors en el cicle "Circ d'ara mateix", a cavall entre la dansa i el teatre. Phia Ménard trenca amb les convencionalismes escènics: el silenci es fa present durant llarga estona, només trencat per un soroll metàl·lic acompassat, la foscor i la penombra prenen cos a l'escenari, abraça l'expressió corporal des d'una perspectiva vivencial, deixant de banda moviments estilitzats. El moviment de la protagonista, amb l'ajuda d'un escenari circular envoltat de ventiladors i plàstics de totes les mides i colors que extreu del seu interior ens aboquen a l'evocació, plena de vida i, a la vegada, dura, que inquieta i remou als espectador/es.


Aquest remolí farcit d'escenes que va desfilar davant dels nostres ulls es va produir en un espai tancant, una sala circular, amb grades, on els espectadors quan accedim al nostre seient ens trobem un ésser gros, un mafiós possiblement, en escena retallant bosses de plàstic, amb les quals construeix ninots de tots colors, llança les creacions de les quals està orgullós fins que nota que es rebel·len, llavors les destrossa. El tratge del primer personatge deixa en escena un ésser obscur, que a sota té un ésser blanc. El plàstic obscur es converteix sense cos en un monstre molt semblant a la imatge que tenim de King Kong i lluita contra l'actor/actriu, imatge que ens remet tant al cinema com al gin i el jan. A continuació, de la granota blanca ixen "els budells", una plàstic negre extraordinàriament llarg que vola per l'escenari amb un llum roig que ambienta l'escena a l'infern, potser. Darrere de totes les capes, una dona, amb una finíssima mitja damunt de la carn, que després de recórrer l'espai escènic amb moviments que ens remeten als éssers primitius i de parir literalment un altre plàstic, s'arrenca l'epidermis sintètica a mossos. Abans del fosc final, la protagonista comença a llevar-se el banyador, que és l'última capa.

Vam poder gaudir d'aquesta proposta fa més d'un mes, llavors es podria pensar perquè escric aquestes ratlles ara. Doncs, perquè si encara penso de tant en tant en Phia Ménard i el record em mena, d'aquesta manera, a la resta d'escenes, que segueixen presents al meu cap amb gran claredat, significa que Vòrtex amb tot allò que suggereix, les interpretacions poden ser múltiples ja que les escenes tenen un caràcter evocador així com punyent, ompli l'ànima d'imatges que ens queden en la retina sobre la nostra identitat i el món en què vivim.

La continua cerca de l'artista m'ha fet pensar en com ens definim o ens defineixen, a la nostra generació algunes l'anomenen la "generació tofu". Després d'assistir a Vòrtex, penso que seria més adient el qualificatiu plàstic. La "generació plàstic" vivim en un món ple de material sintètic que, mitjançant certs processos químics, forma estructures molt resistents, tant flexibles com rígides: els utensilis, el menjar, les peces dels electrodomèstics, xicotets i grans artefactes..., que de vegades no ens deixen mirar més endins.


dilluns, 21 d’abril de 2014

EL SOMRIURE D'UN ECO

Mitjançant una trama policíaca, se'ns presenta el XIV Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró, 2012, El Somriure d'un eco. A mesura que anem llegint, però, ens qüestionem aquesta etiqueta, ja que els fets que explica potser estan més prop del nostre món d'allò que pot semblar. Al meu parer, l'autor ens dibuixa un món que podria ser simplement un pas més de les xarxes socials actuals, un eco de nosaltres mateixos: allà on queda tot reflectit, allò del que no et pots desdir i es queda plasmat en la memòria cibernètica.

Guiu, el personatge principal, li conta la història a algú. Fa una mirada enrere, així els/les lectors/es ens assabentem d'allò que ha viscut: una barreja de sentiments molt humans: l'amor, la frustració, la desídia, l'odi, la venjança...; amb aspectes reflexius: les conseqüències dels nostres actes, com canviar aquestes, què és lícit i que no és lícit per a l'ésser humà, què és la felicitat i com la podem aconseguir, entre molts d'altres interrogants que obri; i conjuntament amb temes científics: fins a quin punt la ciència pot ajudar a aconseguir aquests interessos i, al mateix temps, si és una ajuda, cap on ens porta tot aquest món científic al servei dels diners, etc.

Amb grans tocs poètics i una gran mirada cap a l'interior de les persones, la trama ens arrossega perquè volem saber què passarà (encara que curiosament al principi de la novel·la ja ens conta la fi) mentre que el contingut ens condueix la mirada cap al nostre voltant, allò que esdevé i el futur cap on ens dirigim. Sense moralitat, amb un sentit crític i una dosi d'ironia, Jordi Gimeno ens atorga l'oportunitat de gaudir, reflexionar i, si es dóna l'oportunitat, debatre amb la lectura El Somriure d'un eco.




Uns ingredients ben escollits i ben preparats. Bona elaboració i ben presentada! Bon profit!

diumenge, 6 d’abril de 2014

L'HORITZÓ PRIMER

Joan Todó ens presenta un xic senienc en la dècada de la trentena que ha fet la vida a Barcelona, però es queda sense treball i ha de tornar al poble. És escriptor, per això li encarreguen el pregó de festes, per tal de preparar-lo s'ha de plantejar les qüestions identitàries. Ens passeja per les festes patronals: bous, carafals, pasdobles, dinarots i soparots... Després arriba el setembre, la solitud de la resta de l'any. La terra, l'oliva i l'ametlla, més la cerca de treball ens fan viure la tardor i l'entrada de l'hivern.

Posar una altra vegada els peus al poble, aquesta vegada per quedar-se almenys una bona temporada, fa que La Sénia, la frontera entre Catalunya i el País Valencià, passe a ser enfocada en un primer pla de nou: records (eixir de festa, la joventut o els trajectes de tornada des de Barcelona), les reflexions (quines empremtes li ha deixat el poble, sentir-se del poble o foraster, el canvi de model de vida, la incertesa del futur...) i les moltes preguntes que queden obertes (encara no té una família i una feina, ha desaprofitat la vida?, què farà quan siga el propietari de la terra?, per què no ha après l'ofici de son pare?).

Aquest interrogants ens sonen tan propers a les persones que tenim lligams amb, com diu Todó "la tercera perifèria" (siga un poble català o no), que podríem parlar d'un llibre generacional. El passeig per la tradició i la manera de viure, acompanyades de reflexions i la història del lloc (la Pastora, la Guerra Civil o la banda de música), ens proporciona la possibilitat de cercar el nostre "horitzó primer".