Només una vegada
Una parella de classe mitjana, ell és escriptor i ella, editora, acudeixen a una teràpia perquè ell li ha pegat, però només una vegada.
Marta Buchaca, la dramaturga, quan es va representar Només una vegada a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya manifestà que "molta gent hem tolerat, tolerem o tolerarem relacions amb una certa violència i crec que és una cosa que tenim molt arraigada i de la qual ens hem de despendre".
Només una vegada obri infinitat d'interrogants, sobretot amb les preguntes de Laura, la psicòloga. També parla de prejudicis: aquestes situacions de violència de gènere només les passen pobres i gent sense estudis, dones de classe baixa.
Marta Buchaca en un centenar de pàgines fa aparéixer en escena un garbell de temes: la culpa, els límits que li posem a la parella -on comença la coartació de la llibertat individual?-, quin pes li donem a la nostra imatge pública, la importància de la nostra carrera professional i l'èxit d'aquesta, com afrontem les crítiques, el paper de la família i de les amistats en la relació, la pèrdua dels fonaments de la parella i les conseqüències que pot arribar a tenir si no en som conscients, ho verbalitzem i es produeixen canvis, com d'important és que siguem sincers i honestos, la importància de deixar-nos ajudar des d'aquesta sinceritat, el perill que corren tant les víctimes com els professionals que treballen en temes relacionats amb la violència de gènere...
Només una vegada, o obres que qüestionen els rols i els comportaments en una relació, és convenient portar-la a l'escenari sovint perquè ens fa de mirall en les relacions de parella.
Marta Buchaca, la dramaturga, quan es va representar Només una vegada a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya manifestà que "molta gent hem tolerat, tolerem o tolerarem relacions amb una certa violència i crec que és una cosa que tenim molt arraigada i de la qual ens hem de despendre".
Només una vegada obri infinitat d'interrogants, sobretot amb les preguntes de Laura, la psicòloga. També parla de prejudicis: aquestes situacions de violència de gènere només les passen pobres i gent sense estudis, dones de classe baixa.
Marta Buchaca en un centenar de pàgines fa aparéixer en escena un garbell de temes: la culpa, els límits que li posem a la parella -on comença la coartació de la llibertat individual?-, quin pes li donem a la nostra imatge pública, la importància de la nostra carrera professional i l'èxit d'aquesta, com afrontem les crítiques, el paper de la família i de les amistats en la relació, la pèrdua dels fonaments de la parella i les conseqüències que pot arribar a tenir si no en som conscients, ho verbalitzem i es produeixen canvis, com d'important és que siguem sincers i honestos, la importància de deixar-nos ajudar des d'aquesta sinceritat, el perill que corren tant les víctimes com els professionals que treballen en temes relacionats amb la violència de gènere...
Només una vegada, o obres que qüestionen els rols i els comportaments en una relació, és convenient portar-la a l'escenari sovint perquè ens fa de mirall en les relacions de parella.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada