Paraules en joc

Una parella de classe mitjana, ell és escriptor i ella, editora, acudeixen a una teràpia perquè ell li ha pegat, però només una vegada. Marta Buchaca, la dramaturga, quan es va representar Només una vegada a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya manifestà que "molta gent hem tolerat, tolerem o tolerarem relacions amb una certa violència i crec que és una cosa que tenim molt arraigada i de la qual ens hem de despendre". Només una vegada obri infinitat d'interrogants, sobretot amb les preguntes de Laura, la psicòloga. També parla de prejudicis: aquestes situacions de violència de gènere només les passen pobres i gent sense estudis, dones de classe baixa. Marta Buchaca en un centenar de pàgines fa aparéixer en escena un garbell de temes: la culpa, els límits que li posem a la parella -on comença la coartació de la llibertat individual?-, quin pes li donem a la nostra imatge pública, la importància de la nostra carrera professional i l'èxit d'aques...

L'art com a teràpia no és quelcom actual. Charlotte Salomon el va fer servir al primer terç del segle passat. L'exposició d'aquesta autora jueva es pot visitar fins al mes de febrer al Monestir de Pedralbes de Barcelona. Charlotte viu immersa en dues crisis molt profundes. A nivell personal, té una història important de suïcidis: la mare, quan ella era menuda, la tia i la iaia que morirà davant d'ella; a nivell social, viu la persecussió del nazisme al poble jueu, per aquest fet, s'haurà d'exiliar al sud de França i posteriorment serà assassinada a Auschwitz, embarassada amb només 26 anys. L'obra acolorida, carregada de sensibilitat, Charlotte la crea en format de llibret d'opera, als dibuixos els afegeix frases narratives. La col·lecció de guaixos ens mostren com l'art va ser la manera de plasmar el daltabaix que va experimentar la seva vida personal diverses vegades: dubtes, tristesa, malenconia, estima, tensió, por... Al mateix temps, en una pe...

Tres dones, molt diferents -aparentment. Tres maneres de viure, però totes tres marcades pels obstacles de les dones musulmanes a Israel. Sense trampa ni cartró: escenes quotidianes, amb un toc important de comèdia, amb alguns moments durs i intensos. Les protagonistes han triat el seu camí, però això té un preu... Gràcies per la valentia de la directora, les actrius i l'equip artístic per transmetre'ns la vida quotidiana d'aquestes dones, tan allunyada de les imatges que ens mostren els telenotícies.

Tres escriptores del segle d'Or castellà decideixen anar al convent on viu, entre d'altres monges, la filla de Lope de Vega per tal de poder alliberar-les. En l'operació es troben una sorpresa inesperada: el mateix Lope de Vega disfressat de monja al jardí del convent! El prestigiós escriptor era allà perquè tenia un objectiu ben diferent... L'obessionaven els ossos de Miguel de Cervantes, pel dubte si l'escriptor del Quijote passaria a la posteritat mentre que ell, per cercar l'èxit popular, no tindria aquesta sort. Idea brillant, al meu parer: reivindicar el paper de la dona en la literatura i la creació -personalment, jo que sóc professora de literatura no coneixia a cap de les tres escriptores. Aquest fet fa pensar. Ara bé, el text quedava en alguns moments massa dit i poc viscut; alguns exemples, les protagonistes no es sorprenien gaire quan trobaven de manera fortuïta a Lope ni tampoc mostraven gaire decepció quan cap monja vol escapar amb elles del c...