Paraules en joc

Lita Cabellut: artista, dona i gitana. Una autèntica desconguda, per a la majoria. La inspiració per al treball de creació del 2n de Batxillerat Escènic de l'Institut Celestí Bellera, dirigit per Marta G. Otín i Laura López. Qui som? Què volem? Què ens neguiteja? Com ens sentim? Com ho expressem?... "Jo vull ser guapa! Perquè els guapos tenen la vida més fàcil." "Jo no sé què vull ser." Una cerca en l'interior de persones que albiren l'edat adulta. Preguntes que ressonen en l'ànima humana. Un procés de creació multidisciplinar gens fàcil -com l'existència, potser.

Realment, no sé per on començar. Un bon amic em va regalar aquest llibre per al meu aniversari, el 19 de gener. Me'l vaig llegir en menys d'una setmana. Em pareixia tan interessant que no volia parar de llegir-lo... Només acabar-lo, com em va sorprendre i em va agradar tant, li'l vaig deixar a una companya de feina -ella tampoc no volia que s'acabara el trajecte d'autobús que la porta a l'institut. A Tebas Land, Sergio Blanco obri moltes preguntes, posa en qüestió valors i prejudicis socials. Un presó i un teatre: en escena un camp de bàsquet. Un director, un parricida i un actor -aquests dos últims personatges representats pel mateix actor en escena. L'autor vehicula l'obra en una sèries de trobades amb Martín, el pres. Martín és un ésser sol: no té cap visita, no rep cap regal mai, no està avessat a què es preocupen per ell... Darrere de la imatge que ens mostra la societat i els mitjans de comunicació dels presos com a individus perillosos, s...

Fa uns mesos que vaig assistir a la representació que ens va oferir El Pont Flotant de El fill que vull tindre . Avui quan he tornat a l'Auditori de Granollers, m'ha tornat a venir al cap: la plastilina, les frases i expressions furtades dels nostres llavis que tants pares i mares verbalitzem contínuament: "digues "hola", digues "que guapo", digues "adéu" al xiquet..."), mares protectores i pares defensors ferms de les "noves pedagogies", el paper del mestre, el paper de la família, les relacions intergeneracionals... La darrera escena, amb les tres generacions (iaio, pare i fill) em va tocar, la comèdia dels nadons de plastilina la vaig trobar genial -extreta de la realitat 100% i fixada en el guió traient-li el major partit possible- i l'experiència del mestre que no volia ser pare, amb tocs de tragicomèdia, em va agradar ja que formula un ventall de preguntes al voltant d'aspectes qüestionables de la nostra societa...

Jo, als meus 36 anys, estic aprenent molt, diria que és un moment on estic aprenent especialment, ja que estic suficientment calmada i amb harmonia amb mi mateixa, fet que em permet absorbir molts imputs exteriors. També penso que l'estat actual, tant a nivell personal com artístic, és el fruit del treball que he realitzat al llarg dels anys. En aquest bon moment, se'm plantegen molts interrogants a nivell professional. Com ensenyar? Com arribar als estudiants si potser no és el moment? Com transmetre els continguts i, sobretot, els valors? En primer lloc, la meva motivació és fonamental, si jo estic viva es transmet. A més, l'energia, motivació i energia van de la mà. En segon lloc, per a aprendre, en general, cal també rutina: la constància en el treball és necessària per crear hàbits i per agafar destreses intel·lectuals i, també diria, personals. En tercer lloc, lligar allò que es vol ensenyar amb l'entorn i amb les vides dels nois i les noies que tinc davant, ...