Paraules en joc

Una parella de classe mitjana, ell és escriptor i ella, editora, acudeixen a una teràpia perquè ell li ha pegat, però només una vegada. Marta Buchaca, la dramaturga, quan es va representar Només una vegada a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya manifestà que "molta gent hem tolerat, tolerem o tolerarem relacions amb una certa violència i crec que és una cosa que tenim molt arraigada i de la qual ens hem de despendre". Només una vegada obri infinitat d'interrogants, sobretot amb les preguntes de Laura, la psicòloga. També parla de prejudicis: aquestes situacions de violència de gènere només les passen pobres i gent sense estudis, dones de classe baixa. Marta Buchaca en un centenar de pàgines fa aparéixer en escena un garbell de temes: la culpa, els límits que li posem a la parella -on comença la coartació de la llibertat individual?-, quin pes li donem a la nostra imatge pública, la importància de la nostra carrera professional i l'èxit d'aques...

A causa de la situació excepcional que vivim amb el COVID-19, el TNC ha obert la biblioteca a disposició de tothom. Gràcies a la gran aposta que Arola Editors ha portat endavant en la publicació de teatre podem llegir més de 60 obres corresponents al teatre actual i contemporani. Aquesta editorial té col·leccions dedicades tant a la dramatúrgia actual com als clàssics, així com també llança una proposta de teatre adreçat a adolescents -difícil de trobar en l'àmbit editorial actual al nostre país. Arola Editors publica aquelles obres que s'estrenen al Teatre Nacional de Catalunya. Gràcies a aquest fet, una de les conseqüències directes és que ens permet conèixer les propostes abundants i variades pel que fa al gènere, a la tipologia dels personatges, a l'escenificació, a la temàtica... que escriuen els dramaturgs i dramaturgues catalans/nes actuals. Marc Rosich, en aquest cas, ens presenta una família catalana, més concretament convergent, on la dona d'uns 70 anys...

Mirada directa i penetrant de Salva Soler. Complicitat entre música, d'Andrea Porcar, i paraula. Escolta entre els intèrprets -molta! Missatge proper: para, mira, viu, escolta, pateix, sent... Però moltes vegades oblidat per la voràgine del dia a dia.

La creació va ser molt random . Joel Martí i Pablo Molina, amb una fortalesa física increïble, van criticar la societat i van parlar al públic d'una manera directa, sense tabús ni cap condescendència a allò políticament correcte. El futbol, el mòbil, la droga, la policia, la dependència a la tecnologia, les relacions humanes van ser alguns dels temes que van embastar la proposta. I les darreres paraules segueixen clavades a la meua ment: si algú et diu que no és possible, pensa-t'ho dues vegades.

Què significa ser home? I ser dona? Aquesta és la pregunta que es fa la companyia "La conquesta del Pol Sud" per engegar el projecte. A partir d'ací, veueu que les respostes estan plenes de tòpics. És llavors quan decideixen posar-se en contacte amb associacions i especialistes en temes de gènere. En aquest procés, troben Raphaëlle. Raphaëlle és transexual i es converteix en la protagonista de l'obra, és a dir, no hi ha actors ni actrius. És la protagonista en primera persona qui ens conta allò viscut. Sense "intermediaris". Per això ho plantegen com a "teatre documental". Les vivències de Raphaëlle posen sobre la taula frustracions, dubtes, decisions, reptes i un gran número d'interrogants que s'hauran d'afrontar en els propers anys pel que fa a la diversitat sexual tant en una dimensió individual com col·lectiva. Cal agrair a la companyia i a la protagonista la generositat per portar endavant el projecte i per despullar-se davan...

A Llevant Teatre engeguen la temporada amb "El pes de plom" de la companyia La Virgueria. El tràfic d'armes, a través del lligam de dues parelles: el propietari d'una gran empresa d'armes i la dona, una periodista que investiga a aquest magnat dels negocis i la parella. Molta energia. Una banyera, plena de bales. Les armes, representades en escena amb unes caixes de fusta que basteixen l'escenari, i la banca s'alien a través del sexe i el desig. Escenes creuades de les dues parelles. Converses mirant el públic, amb gran escolta. La música, els sorolls creats en escena, els sospirs dels personatges i els recursos audiovisuals ens fan canviar d'espai, ens col·loquen en una nova situació. El fum i els llums dibuixen un cementeri ens fan viure dins. Canvis ràpids, salts temporals i gran intensitat en escena que, de tant en tant, toquen la nostra sensibilitat. Poder, professionalitat, sexe, desig, amor, passió, degradació, força, complicitat i aquest...

Un escenari cobert de sorra. Entrades al sol i a l'ombra. La mort, una llarga capa vermella. La lluna, un cua blava preciosa enganxada a la cintura de Clara Segura. Un cavall formós envoltant els personatges.

Les dades de la història, projectades a l'inici de l'espectacle, deixen pas a les històries personals plenes de patiment, desengany, fam... Xicotetes històries corprenedores que conten com uns xiquets són cridats al front, per tal de lluitar en una batalla que ja estava perduda, només era una mena d'estratègia militar. En escena, es desmitifiquen polítics i militars d'ambdós bàndols. Al voltant d'una taula llarga, ens conviden a conèixer els protogonistes. Aquesta superfície, col·locada a diferents alçades, ens ajudarà a imaginar els diferents moments pels que passen aquests xicots: l'anada cap a la guerra, les trinxeres, la retirada o un tràgic final. La música i el cant en directe és un recurs que es fa servir d'una menera molt encertada, els instruments clàssics i la veu ens col·loquen als espectadors al costat dels interprèts en els moments dramàtics. Cal agrair, al Teatre Lliure, una lliçó d'història. In memoriam em va emocionar profundament...

Lita Cabellut: artista, dona i gitana. Una autèntica desconguda, per a la majoria. La inspiració per al treball de creació del 2n de Batxillerat Escènic de l'Institut Celestí Bellera, dirigit per Marta G. Otín i Laura López. Qui som? Què volem? Què ens neguiteja? Com ens sentim? Com ho expressem?... "Jo vull ser guapa! Perquè els guapos tenen la vida més fàcil." "Jo no sé què vull ser." Una cerca en l'interior de persones que albiren l'edat adulta. Preguntes que ressonen en l'ànima humana. Un procés de creació multidisciplinar gens fàcil -com l'existència, potser.

Sol, solet ha estat una de les grans descobertes teatrals de l'any. No la coneixia en absolut -potser va ser una de les moltes obres dramatúrgiques enunciades en el manual d'oposcicions d'aquest autor-, el títol no em deia absolutament res. Només tenia notícies que el Teatre Nacional de Catalunya havia apostat per aquesta peça d'Àngel Guimerà. Des de l'inici la trama i els conflictes entre els persontges ens atrapen i ens tenen amb l'ai al cor durant l'hora i quart que dura aproximadament la respresentació. La història d'una família, inspirada a l'inici del segle XX però completament exportable a l'actualitat, ens porta pel laberint de les passions humanes: la gelosia, l'amor, el desig, l'honor... I ens fa qüestionar-nos decisions, reptes, actituds... Guimerà ens parla dels lligams de les relacions humanes, sense tòpics. Els clarobscurs de l'ànima humana dibuixats en escena deixen un ramat de preguntes. Carlota Subirós realitza...

Realment, no sé per on començar. Un bon amic em va regalar aquest llibre per al meu aniversari, el 19 de gener. Me'l vaig llegir en menys d'una setmana. Em pareixia tan interessant que no volia parar de llegir-lo... Només acabar-lo, com em va sorprendre i em va agradar tant, li'l vaig deixar a una companya de feina -ella tampoc no volia que s'acabara el trajecte d'autobús que la porta a l'institut. A Tebas Land, Sergio Blanco obri moltes preguntes, posa en qüestió valors i prejudicis socials. Un presó i un teatre: en escena un camp de bàsquet. Un director, un parricida i un actor -aquests dos últims personatges representats pel mateix actor en escena. L'autor vehicula l'obra en una sèries de trobades amb Martín, el pres. Martín és un ésser sol: no té cap visita, no rep cap regal mai, no està avessat a què es preocupen per ell... Darrere de la imatge que ens mostra la societat i els mitjans de comunicació dels presos com a individus perillosos, s...

Fa uns mesos que vaig assistir a la representació que ens va oferir El Pont Flotant de El fill que vull tindre . Avui quan he tornat a l'Auditori de Granollers, m'ha tornat a venir al cap: la plastilina, les frases i expressions furtades dels nostres llavis que tants pares i mares verbalitzem contínuament: "digues "hola", digues "que guapo", digues "adéu" al xiquet..."), mares protectores i pares defensors ferms de les "noves pedagogies", el paper del mestre, el paper de la família, les relacions intergeneracionals... La darrera escena, amb les tres generacions (iaio, pare i fill) em va tocar, la comèdia dels nadons de plastilina la vaig trobar genial -extreta de la realitat 100% i fixada en el guió traient-li el major partit possible- i l'experiència del mestre que no volia ser pare, amb tocs de tragicomèdia, em va agradar ja que formula un ventall de preguntes al voltant d'aspectes qüestionables de la nostra societa...

Hamlet, Creont, Medea, Antígona i Èdip. Històries conegudes, però que ens continuen posant preguntes per a respondre com a individus i com a societat. Filosòficament actual. Humanament universal. Cinc clàssics sense ornamentació, de pell i ossos que ens fan qüestionar l'essència de l'ésser humà.