Paraules en joc

A causa de la situació excepcional que vivim amb el COVID-19, el TNC ha obert la biblioteca a disposició de tothom. Gràcies a la gran aposta que Arola Editors ha portat endavant en la publicació de teatre podem llegir més de 60 obres corresponents al teatre actual i contemporani. Aquesta editorial té col·leccions dedicades tant a la dramatúrgia actual com als clàssics, així com també llança una proposta de teatre adreçat a adolescents -difícil de trobar en l'àmbit editorial actual al nostre país. Arola Editors publica aquelles obres que s'estrenen al Teatre Nacional de Catalunya. Gràcies a aquest fet, una de les conseqüències directes és que ens permet conèixer les propostes abundants i variades pel que fa al gènere, a la tipologia dels personatges, a l'escenificació, a la temàtica... que escriuen els dramaturgs i dramaturgues catalans/nes actuals. Marc Rosich, en aquest cas, ens presenta una família catalana, més concretament convergent, on la dona d'uns 70 anys...

Sol, solet ha estat una de les grans descobertes teatrals de l'any. No la coneixia en absolut -potser va ser una de les moltes obres dramatúrgiques enunciades en el manual d'oposcicions d'aquest autor-, el títol no em deia absolutament res. Només tenia notícies que el Teatre Nacional de Catalunya havia apostat per aquesta peça d'Àngel Guimerà. Des de l'inici la trama i els conflictes entre els persontges ens atrapen i ens tenen amb l'ai al cor durant l'hora i quart que dura aproximadament la respresentació. La història d'una família, inspirada a l'inici del segle XX però completament exportable a l'actualitat, ens porta pel laberint de les passions humanes: la gelosia, l'amor, el desig, l'honor... I ens fa qüestionar-nos decisions, reptes, actituds... Guimerà ens parla dels lligams de les relacions humanes, sense tòpics. Els clarobscurs de l'ànima humana dibuixats en escena deixen un ramat de preguntes. Carlota Subirós realitza...

Amb quins ulls pot veure el seu entorn un xiquet de 8 anys que forma part d'una família, com es diu actualment, desestructurada? Quina idea té de la mare? De la cerca constant d'un pare perfecte que fa aquesta? Del seu no-pare ? Del seu germà petit que té uns ulls fixos "com a botons"? Què passarà si la mare no supera els exàmens que li posa la professora de l'escola de mares ? Maaaic o Mmmmmaic té una gran estima tant a l'àvia, que ha marxat a Galícia, com als veïnes i veïns de l'escala perquè quan s'angoixa perquè té papallones a la panxa quan la mare marxa i el deixa sol, els fa una visita i llavors les papallones desapareixen. Tendra i autèntica la història de Tina Vallès ens deixa un munt de conflictes oberts, sense concretar, perquè està explicat des de la visió d'un nen, que afecten el present i, probablement, el futur de la vida del protagonista. Maic ens permet parlar, reflexionar, debatre i enraonar.

Nadine Gordimer, escriptora sud-africana Premi Nobel de Literatura l'any 1991, ens proposa un viatge: un recorregut que comença a Johannesburg, ens porta a un país àrab depauperat i acaba amb un munt de portes obertes, la primera de les quals ens condueix amb tota probabilitat als EEUU. Una xica blanca sud-africana de bona família, Julie, i un "príncep oriental", un immigrant en situació il·legal, Abdú, comencen una relació a Sud-Àfrica. Això estira el fil d'una quantitat ingent de preguntes, de reflexions, de qüestionaments dels nostres comportaments (alguns quotidians) tant a nivell social: prejudicis, racisme, corrupció, relació i entesa entre les diferents cultures...; com a nivell personal: tipus de relacions amb la família i els amics, coneixença d'un mateix, cerca del camí vital... Gordimer a través de les situacions (dubtes, passions, patiments, esperes...) que viuen els personatges crec que ens atorga l'oportunitat de mirar-nos des de fora, ens...

Arthur Miller ens planteja, a priori, una problemàtica social: dos immigrants il·legals, Marco i Rodolfo, arriben als EEUU a la dècada dels 60, acudeixen a casa d'uns familiars, fills d'immigrants italians, com ells, Beatrice i Eddie, que són matrimoni, i Catherine, la neboda. Ara bé, les pinzellades socials del principi de l'obra dramàtica ens traslladen en l'imaginari al passat de la nostra civilització, a l'antiga Grècia, ja en el primer acte, quan Eddie acudeix a la llei escrita per tal de solucionar problemes passionals, que potser ni tan sols se n'adona que en té,l'advocat a qui s'adreça li adverteix que no és una qüestió legal i li dóna un bon consell mentre intueix com acabarà aquest conflicte, desitja avisar però amb el pas del temps veu que el destí no es pot canviar. Quina paradoxa i quina impotència -o quina acceptació! L'Escola d'Arts Escèniques "El Timbal" em va fer conéixer l'obra, fa al voltant d'un any i mig,...

Mitjançant una trama policíaca, se'ns presenta el XIV Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró, 2012, El Somriure d'un eco . A mesura que anem llegint, però, ens qüestionem aquesta etiqueta, ja que els fets que explica potser estan més prop del nostre món d'allò que pot semblar. Al meu parer, l'autor ens dibuixa un món que podria ser simplement un pas més de les xarxes socials actuals, un eco de nosaltres mateixos: allà on queda tot reflectit, allò del que no et pots desdir i es queda plasmat en la memòria cibernètica. Guiu, el personatge principal, li conta la història a algú. Fa una mirada enrere, així els/les lectors/es ens assabentem d'allò que ha viscut: una barreja de sentiments molt humans: l'amor, la frustració, la desídia, l'odi, la venjança...; amb aspectes reflexius: les conseqüències dels nostres actes, com canviar aquestes, què és lícit i que no és lícit per a l'ésser humà, què és la felicitat i com la podem...

Joan Todó ens presenta un xic senienc en la dècada de la trentena que ha fet la vida a Barcelona, però es queda sense treball i ha de tornar al poble. És escriptor, per això li encarreguen el pregó de festes, per tal de preparar-lo s'ha de plantejar les qüestions identitàries. Ens passeja per les festes patronals: bous, carafals, pasdobles, dinarots i soparots... Després arriba el setembre, la solitud de la resta de l'any. La terra, l'oliva i l'ametlla, més la cerca de treball ens fan viure la tardor i l'entrada de l'hivern. Posar una altra vegada els peus al poble, aquesta vegada per quedar-se almenys una bona temporada, fa que La Sénia, la frontera entre Catalunya i el País Valencià, passe a ser enfocada en un primer pla de nou: records (eixir de festa, la joventut o els trajectes de tornada des de Barcelona), les reflexions (quines empremtes li ha deixat el poble, sentir-se del poble o foraster, el canvi de model de vida, la incertesa del futur...) i les mo...

Estel Solé mostra la realitat quotidiana de manera directa i, de vegades, descarnada. Sense tòpics, els poemes creen una gran connexió amb el/la lector/a: reciclatge, bosses de pipes, semàfors, pernil dolç, airbag ... Amb referències a èpoques precedents per a parlar del present, del nostre present, inspirant-se clarament en el que viscut i també en el que ha observat. Dones que somiaven ser altres dones està dividit en tres parts, en les quals des dels sentiments de fracàs, de ràbia, de frustració contraposats a l'esperança i l'estima, avancem en la muntanya russa de l'experiència. La segona part mereix especial atenció perquè els animals es converteixen en protagonistes, amb només set poesies parla de les relacions de parella, de la condició de dona i d'ésser humà, de la por, del servilisme i de la possibilitat de canvi. Una mostra d'aquesta llengua directa i punyent, amb el simbolisme que li permet transmetre un pensament clar que descriu tantes situacions que...

Podria enumerar tot tipus d'elogis cap a aquesta obra fonamental de la literatura universal, però només diré que és el segon cop que l'he llegida i estic segur que no serà l'últim. El tinc com un llibre de capçalera fonamental i hauré d'anar llegint-lo de tant en tant a llarg de la meua vida per a anar descobrint tots els matisos que només l'edat i les experiències viscudes poden anar desgranant. Yourcenar crea a partir d'aquestes memòries fictícies de l'emperador Adrià, tota una sèrie de reflexions humanístiques i socioculturals d'un valor literari excepcional i d'una actualitat sorprenent. Això és així, perquè parla de valors i d'idees universals: amor, llibertat, mort... Voldria només citar un dels passatges que considero reveladors de tot el que acabo de dir: Es centra en l'esclavitud. A partir de l'agressió que sofreix per part d'un esclau en unes mines de Tarragona què estava visitant i la seua clemència envers el mateix, fa...

A la portada ens trobem una bici roja i el títol: L'altra (un horitzó d'expectactives: l'altra bici?, quina altra?); a l'interior, des de les primeres pàgines, circumstàncies i problemes d'allò més actuals: la corda fluixa del treball i l'atur, l'economia domèstica, els estalvis, la família -la pròpia i la política-, els amics -ací també els propis i els polítics-, la crisi... Tots aquests ingredients (i d'altres) ben lligats amb l'ús de les xarxes socials. Aquest plànol present canvia la pantalla saltant al passat, que floreix en el cap d'Anna, la protagonista de la segona novel·la de Marta Rojals, i s'encadena amb els dubtes, les incerteses i les decisions que ha de prendre per encarrilar el futur. Al mateix temps que l'Anna, en la trentena avançada, col·loca les peces del trencaclosques de la vida al lloc, també es posiciona respecte a la resta dels personatges, s'adona o verbalitza, el lloc que ocupen a la seua existència. Mar...

Txèjov ens mostra en aquesta narració breu, amb unes il·lustracions evocadores de Javier Zabala, uns personatges que han construït el món sobre les aparences, sobre les convencions socials. Els protagonistes, però, sense imaginar-s'ho, s'endinsen en una vida veritable. Un moment ens mostra gràficament aquesta trobada: Dmitri Dmítrich Gúrov es mira a l'espill, llavors comprova per partida doble el pas del temps i l'aprofundiment vital. Anna Serguéievna, que a primer cop d'ull ens pot semblar una jove ingènua i perduda, deixa veure al llarg de les pàgines les contradiccions entre allò que desitja i allò que s'ha de fer, com es posiciona i la fermesa que mostra en certs moments. A la fi del llibre es planteja un dilema: no es pot viure d'amagat; però com es pot mostrar allò que realment una persona és? Aquest final obert i les magnífiques reflexions de Gúrov sobre la poca coincidència d'allò que sabem dels individus del nostre voltant i allò que realme...

Zoe Valdés ens mostra una dona amb fortes experiències i reflexions a partir de les vivències i la cultura. Comparteix les misèries humanes sense embuts, però es mostra segura d'allò que vol per seguir endavant: yo nunca seré me niego por millones de chansones saxofón y golondrinas a ser una mujer desnuda frente a la prensa extranjera. Amb una poesia que beu possiblement de l'escriptura autòmatica -els espais dins del mateix vers, no són gratuïts; són la plasmació d'anar d'un lloc a l'altre, d'aquest embull de pensaments i experiències-, ens fa arribar un remolí de sentiments, de músiques, de lectures, de referents clàssics, d'accessoris quotidians que ens situen de ple en un univers dispers, brutal de vegades i amb certs tocs surrealistes: Lotería juguemos al piano de Odiseo las calles si somos alegres al alba flotarán en la piscina En el grapat de referències de què fa ús de vegades difumina la comunicació, sobretot en la primera p...

Per començar aquest esbós, esperem que col·loquial, proper però ben entrellaçat i paït, com el poemari de la Sílvia Bel, citarem les paraules del pròleg/"deu manaments" -original! i sense pèls a la llengua- de MªÀngles Cabré: (l'autora) s'arrisca a no seguir camins trillats, allunyant-se dels premis literaris, de les subvencions, de les capelletes i d'altres verins . El cor de la carxofa és mossegat... Llavors toca netejar els plats bruts, col·locar bé la cuina, fer recompte d'allò que tenim i que hem usat. Ens connectarem al xat, i escoltarem 3P en alta fidelitat . Recordarem els viatges, els souvenirs, l'art, la família i també l'insomni. Tornarem, però, a posar el radar, eixe que ens fa ensumar en qualsevol lloc la cacera. I la utopia de volar (o de voler). Després toca posar-se en forma i passar pàgina. Sorpresa! "Espai per a la teva llibertat", unes pàgines en blanc per escriure, pintar, reflexionar... Per últim, donar-vos el missat...

Encarna Sant-Celoni i Verger realitza una tria de poesia amorosa i eròtica. A través de tres calaixets artístics: Ígnies, Tèrries i Hídries , ens arriben seixanta-nou composicions escrites per dones en llengua catalana, entre les quals hi ha Anna Dodas, Caterina Albert, Dolors Miquel, Ester Xargay, Júlia Zabala, Maria Antònia Salvà, Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Quima Jaume, Rosa Leveroni i Teresa Pascual. Del gran ventall mostrat, hi ha algunes veus que em resulten més clares, com la de Dolors Miquel ( El vers arrampat al naixement de la bragueta ), més suggerents, una d'elles és Maria-Mercè Marçal ( Com una serp, cargola’t al meu ventre/I cerca’m, amb verí d’amor, el centre ), més vaporoses, una exponent és Rosa Leveroni. També un grup de poemes puntuals tenen gran força. Ara bé, em sembla que un seguit de poesies es queden en la tradició, en el joc de paraules, en la figura retòrica. Aquesta conversa fictícia que es pot arribar a mantenir amb algunes de les po...

Va caure a les meues mans aquests llibre per casualitat: volem anar a la Terra Alta, a Gandesa, amb un parell d'amics per veure sobre el territori on es va viure la Batalla de l'Ebre, llavors un aficionat a la lectura, a qui li conto el pla, em diu que Espinàs va estar una setmana a la Terra Alta i va escriure l'aventura, finalment em deixa el llibre. No va ser una lectura immediata, va tenir uns dies d'espera. El fet de situar-se a l'interior, de possiblement visitar pobles semblants als dels nostre interior, em va empényer a mamprendre el viatge. Josep Maria Espinàs i Isabel Cañelles, una amiga, fan una volta circular a peu per la comarca de la Terra Alta durant vuit dies. Gandesa, la capital, és el punt de partida i fi de l'aventura. Durant el camí visiten pobles que no havia sentit mai com La Pobla de Massaluca, Caseres o Pinar del Fai i d'altres que només em sonaven de nom com Corbera o Batea. Espinàs dibuixa siluetes de pobles, gent, camins, munt...

Una trobada fortuïta. Una amor que comença. Tot és perfecte: una parella ideal amb una vida envejable. Fins que un fet inesperat capgira la situació. David Foenkinos posa en escena personatges i situacions actuals, quotidianes, que ens han passat o tenim al nostre voltant. La délicatesse mostra la part laboral, social, aquest color gris que defineix una oficina on passem almenys vuit hores cada dia; sota d’aquesta realitat s’amaga, si es cerca, la persona, aquell ésser que té pors, desitjos, dubtes... L’escriptor ens porta a fer aquest procés ajudant-se amb apunts culturals i de societat després de cada capítol, però sense engrandiments, relacionats amb el moment vital; per exemple, en un moment determinat de la novel•la es pregunta què es dirien Romeu i Julieta el dia després de la primera cita, en la situació que es troba el personatge. Aquest punt d’humor i ironia és una constant al llibre. Aquests ingredients afegeixen versemblança i empatia a les vivències dels personatges, ...

Délisle ens presenta en aquest treball la seua visió, a partir d’una vivència personal, de la Xina contemporània en plena transformació econòmica a finals dels anys noranta. Al mateix temps, amb una subtilitat genial, reflecteix a través d’aquesta experiència la solitud de l’individu occidental enfrontat a una societat i cultura totalment alienes. Aquest és un relat d’una quotidianitat que, com a encarregat d’un projecte audiovisual en la ciutat xinesa de Shenzhen, el va desbordant; tant en les relacions laborals del dia a dia, com en la incapacitat de formar part d’un món rar i incompatible amb els seus estàndards d’urbanitat i ètica. Durant aquesta estada, s’enfronta molt sovint a murs socioculturals què, sobretot al principi, l’enfonsen en una inevitable depressió i frustració. D’altra banda, l’autor narra d’una manera íntima i amb un intel·ligent sentit del humor, moltíssimes anècdotes que ens mostren aquest procés d’una manera molt propera i ens fa traure sovint un mig somri...

Solitud és la història d'una dona, una entre tantes: la Mila es casa, llavors Maties, el marit, li proposa marxar a fer d'ermitans, deixar la costa, anar'-se'n a la muntanya i començar una nova vida. Així comença la novel·la, la pujada de la parella a l'ermita. Una pujada dura, molt més llarga del que li havia dit ell, tot un dia. A continuació, la posada a punt de l'ermita i l'adaptació. Mila i Maties prenen camins diferents. Caterina Albert i Paradís ens mostra l'evolució externa i interna de la Mila: les sensacions davant de les novetats, les dificultats a les quals intenta sobreposar-se, els desitjos que sent, els destorbs amb els quals ha de lluitar, les decisions que pren; amb tot, la maduresa que assoleix. La història que viu la protagonista podria ser la de tantes dones, tant de principi de segle com d'ara mateix. La tendresa, amb la relació amb el pastor que l'ajuda en tot moment o la reflexió que fa sobre la vida dels grills; la...