Paraules en joc

La companyia Atalaya va inaugurar ahir la temporada del Paranimf de la UJI a Castelló amb l’obra de Bertold Brecht Madre Coraje. A través de la interpretació, bastant física amb un punt de distanciament com marca l’autor, del cant, en alemany i castellà, la dansa contemporània, moviments que encetaven l’espectacle i també era emprada per determinats personatges, recursos visuals i música, tant en directe com gravada, ens convidaven a una reflexió sobre la guerra, més concretament sobre si ens podem aprofitar de la guerra o quin preu hem de pagar quan triem un posicionament en un conflicte. El treball dels actors, actrius i director es veia reflectit en un ritme ben aconseguit. La realització de més d’un personatge per parts dels artistes i els canvis de personatge en escena en unes grades laterals, on també hi havia públic assegut, més alguns dels recursos descrits anteriorment, sobretot la música, van afavorir el pas entre les diferents escenes. Els personatges estaven encertats, e

Délisle ens presenta en aquest treball la seua visió, a partir d’una vivència personal, de la Xina contemporània en plena transformació econòmica a finals dels anys noranta. Al mateix temps, amb una subtilitat genial, reflecteix a través d’aquesta experiència la solitud de l’individu occidental enfrontat a una societat i cultura totalment alienes. Aquest és un relat d’una quotidianitat que, com a encarregat d’un projecte audiovisual en la ciutat xinesa de Shenzhen, el va desbordant; tant en les relacions laborals del dia a dia, com en la incapacitat de formar part d’un món rar i incompatible amb els seus estàndards d’urbanitat i ètica. Durant aquesta estada, s’enfronta molt sovint a murs socioculturals què, sobretot al principi, l’enfonsen en una inevitable depressió i frustració. D’altra banda, l’autor narra d’una manera íntima i amb un intel·ligent sentit del humor, moltíssimes anècdotes que ens mostren aquest procés d’una manera molt propera i ens fa traure sovint un mig somri

Moltes veus femenines ha sigut una gran experiència: Veus femenines , espectacle de La Rabera Eclèctica ha sigut fusionat amb la música d’algunes de les integrants de La Unió Musical de Vilafranca. Els saxos, amb la imatge malenconiosa i sensual. La interioritat de les flautes. El piano barrejat amb els altres instruments. Les veus energèquiques o tristes, des de la depressió a la reivindicació, passant per tot tipus d'estats i matissos. Música, poesia, estètica, teatre. Una actuació màgica, eclèctica i plena de feminitat. La gran emotivitat dels poemes juntament amb la música apropiada han estat un còctel perfecte per a despertar emocions. La música, una afició per a moltes d’elles, s’ha mesclat en el teatre i ha convertit l’actuació en una esdeveniment especial per a totes nosaltres: gratificant, diferent, emotiva... Dissabte, a la Sala Carles Pons de Vilafranca, vam poder comprovar com la paraula i la música són un instrument que poden ajudar a lluitar i transformar tot al

ROYAUME DE FEMMES! Passem el cap de setmana a Tolosa. Entre les opcions culturals diverses que ofereix la ciutat per a dissabte, triem Royaume de femmes . La proposta em crea curiositat, ja que és molt semblant a Veus femenines , l'espectacle que la Rabera Eclèctica, companyia de la qual formo part, posa en escena actualment. La QUERIDA Compagnie ha escollit alguns dels personatges femenins de les obres de l'escriptor rus Anton Chekhov per tal de realitzar una lectura dramatizada, a càrrec de Sylvie Maury, amb un univers de música en directe, creat per Sylvain Loyseau. La il·luminació, el lligam entre música i text i el gran talent a l'hora de transmetre els moments viscuts i crear els estats d'ànim d'aquestes dones per part de l'actriu són els eixos sobre els quals es sostè aquesta posada en escena. Encara que la barrera idiomàtica no em permet entendre totes i cadascuna de les paraules, puc seguir el fil de les històries. Amb una posada en escena molt s

Solitud és la història d'una dona, una entre tantes: la Mila es casa, llavors Maties, el marit, li proposa marxar a fer d'ermitans, deixar la costa, anar'-se'n a la muntanya i començar una nova vida. Així comença la novel·la, la pujada de la parella a l'ermita. Una pujada dura, molt més llarga del que li havia dit ell, tot un dia. A continuació, la posada a punt de l'ermita i l'adaptació. Mila i Maties prenen camins diferents. Caterina Albert i Paradís ens mostra l'evolució externa i interna de la Mila: les sensacions davant de les novetats, les dificultats a les quals intenta sobreposar-se, els desitjos que sent, els destorbs amb els quals ha de lluitar, les decisions que pren; amb tot, la maduresa que assoleix. La història que viu la protagonista podria ser la de tantes dones, tant de principi de segle com d'ara mateix. La tendresa, amb la relació amb el pastor que l'ajuda en tot moment o la reflexió que fa sobre la vida dels grills; la