Solitud
Solitud és la història d'una dona, una entre tantes: la Mila es casa, llavors Maties, el marit, li proposa marxar a fer d'ermitans, deixar la costa, anar'-se'n a la muntanya i començar una nova vida. Així comença la novel·la, la pujada de la parella a l'ermita. Una pujada dura, molt més llarga del que li havia dit ell, tot un dia. A continuació, la posada a punt de l'ermita i l'adaptació. Mila i Maties prenen camins diferents.
Caterina Albert i Paradís ens mostra l'evolució externa i interna de la Mila: les sensacions davant de les novetats, les dificultats a les quals intenta sobreposar-se, els desitjos que sent, els destorbs amb els quals ha de lluitar, les decisions que pren; amb tot, la maduresa que assoleix.
La història que viu la protagonista podria ser la de tantes dones, tant de principi de segle com d'ara mateix. La tendresa, amb la relació amb el pastor que l'ajuda en tot moment o la reflexió que fa sobre la vida dels grills; la fortalesa, de seguir sempre endavant fins que arriba un moment que la gota fa vessar el got i la Mila pren una decisió ferma, amb l'afirmació d'aquestes paraules en veu alta: “-Tampoc, amb tu! Mai més...! No provis pas de seguir-me... Te... mataria!”; i l'empatia que fa sentir l'escriptora, quan es veuen els problemes pels quals passa l'ermitana, demostren que Solitud
és una novel·la escrita a principi de segle XX però que encara ens transmet i ens fa plantejar-nos moltes decisions a principi del segle XXI.
Amb un llenguatge que correspon a l'època en què va ser escrita, amb expressions típiques de l'Empordà, ens pot allunyar del contingut del llibre; ara bé, si aconseguim entrar en el món que dibuixa l'autora, seguirem amb curiositat la vida dels personatges a l'ermita, sense poder deixar de preguntar-nos què faríem nosaltres si fórem la Mila, què farien les persones del nostre voltant si trobaren un Maties i si hem tingut la sort de conèixer un Pastor.
Caterina Albert i Paradís ens mostra l'evolució externa i interna de la Mila: les sensacions davant de les novetats, les dificultats a les quals intenta sobreposar-se, els desitjos que sent, els destorbs amb els quals ha de lluitar, les decisions que pren; amb tot, la maduresa que assoleix.
La història que viu la protagonista podria ser la de tantes dones, tant de principi de segle com d'ara mateix. La tendresa, amb la relació amb el pastor que l'ajuda en tot moment o la reflexió que fa sobre la vida dels grills; la fortalesa, de seguir sempre endavant fins que arriba un moment que la gota fa vessar el got i la Mila pren una decisió ferma, amb l'afirmació d'aquestes paraules en veu alta: “-Tampoc, amb tu! Mai més...! No provis pas de seguir-me... Te... mataria!”; i l'empatia que fa sentir l'escriptora, quan es veuen els problemes pels quals passa l'ermitana, demostren que Solitud
és una novel·la escrita a principi de segle XX però que encara ens transmet i ens fa plantejar-nos moltes decisions a principi del segle XXI.
Amb un llenguatge que correspon a l'època en què va ser escrita, amb expressions típiques de l'Empordà, ens pot allunyar del contingut del llibre; ara bé, si aconseguim entrar en el món que dibuixa l'autora, seguirem amb curiositat la vida dels personatges a l'ermita, sense poder deixar de preguntar-nos què faríem nosaltres si fórem la Mila, què farien les persones del nostre voltant si trobaren un Maties i si hem tingut la sort de conèixer un Pastor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada