ACORAR
Un escenari minimalista, tres projeccions, un parell de gravacions i un canvi mínim de vestuari van ser el suport triat per a la magnífica actuació de Toni Gomilla. L’actor, mitjançant la veu narrativa i la recreació d’un munt de personatges, retrata amb un monòleg teatral la tribu mallorquina a través de la cerimònia de la matança del porc. Ens mostra l’intent d’encaix d’aquesta activitat ancestral en la societat actual, on tot és efímer, on el boom del turisme ha canviat el paradigma social i territorial.
Aquestes històries que hem viscut o, almenys, hem escoltat, ens emocionen, sense caure ni en el sainet ni el jocfloralisme: una dona, la iaia quan era jove, que arriba descalça a la vora del poble, amb les sabates a la mà, les úniques sabates que té, per no embrutar-se-les; nosaltres ara tenim sabates per fer esport, d’hivern, d’estiu... La padrina com s’allunya del present, a la vora del foc, com es queda els últims anys de la vida amb els seus, amb els que no estan; aquest comiat, que els que hem tingut sort de gaudir dels nostres iaios, l’hem viscut de manera natural encara que amb dolor.
Lliga tres peces que, al meu parer, creen la simbiosi perfecta per tal d’arribar a la comunió amb el públic: la reflexió, amb un text encertadíssim escrit per ell mateix realitza un repàs increïble per la política, la llengua, la cultura, la identitat, des de la quotidianitat; la identificació, recrea personatges amb qui realment tothom ens hem trobat: l’avi i les seues sentències, la mare amb aquella naturalitat, el pagès que parla amb l’amo...; i l’humor, l’escenari com a mirall d’allò que som i d’allò que ens envolta.
Gomilla dóna gran importància a la paraula, els mots com a identitat, com a definició d’allò que som. Aquesta reivindicació la porta a la pràctica, ja que trasllada a escena el camp lèxic de la matança, dels arbres i dels ocells. Ara bé, la soll, el sòtil o la xulla, si la societat canvia amb l’abandonament del camp, la introducció de la tecnologia i la substitució del català, despareixeran?
La rèplica d'un dels personatges pot ser una bona síntesi de l’espectacle: “I si no fem matança, què menjarem?” Realment, ens està demanant, ara que s’esvaeix aquesta manera de viure ancestral i amb ella probablement la nostra identitat, qui som nosaltres? Serem capaços i capaces de dirigir-nos cap algun lloc? Quin?
Esteu encara a temps de veure la representació: riure, emocinar-vos i fer-vos aquestes preguntes i moltes més. No us la perdeu!!
Aquestes històries que hem viscut o, almenys, hem escoltat, ens emocionen, sense caure ni en el sainet ni el jocfloralisme: una dona, la iaia quan era jove, que arriba descalça a la vora del poble, amb les sabates a la mà, les úniques sabates que té, per no embrutar-se-les; nosaltres ara tenim sabates per fer esport, d’hivern, d’estiu... La padrina com s’allunya del present, a la vora del foc, com es queda els últims anys de la vida amb els seus, amb els que no estan; aquest comiat, que els que hem tingut sort de gaudir dels nostres iaios, l’hem viscut de manera natural encara que amb dolor.
Lliga tres peces que, al meu parer, creen la simbiosi perfecta per tal d’arribar a la comunió amb el públic: la reflexió, amb un text encertadíssim escrit per ell mateix realitza un repàs increïble per la política, la llengua, la cultura, la identitat, des de la quotidianitat; la identificació, recrea personatges amb qui realment tothom ens hem trobat: l’avi i les seues sentències, la mare amb aquella naturalitat, el pagès que parla amb l’amo...; i l’humor, l’escenari com a mirall d’allò que som i d’allò que ens envolta.
Gomilla dóna gran importància a la paraula, els mots com a identitat, com a definició d’allò que som. Aquesta reivindicació la porta a la pràctica, ja que trasllada a escena el camp lèxic de la matança, dels arbres i dels ocells. Ara bé, la soll, el sòtil o la xulla, si la societat canvia amb l’abandonament del camp, la introducció de la tecnologia i la substitució del català, despareixeran?
La rèplica d'un dels personatges pot ser una bona síntesi de l’espectacle: “I si no fem matança, què menjarem?” Realment, ens està demanant, ara que s’esvaeix aquesta manera de viure ancestral i amb ella probablement la nostra identitat, qui som nosaltres? Serem capaços i capaces de dirigir-nos cap algun lloc? Quin?
Esteu encara a temps de veure la representació: riure, emocinar-vos i fer-vos aquestes preguntes i moltes més. No us la perdeu!!
Bon dia sóc Robi gracies per deixar-me participar. m'a gradaria poder participar un altra vegada i poder veure-vos actuar un altra vegada.
ResponEliminamolta sort