Madre Coraje

La companyia Atalaya va inaugurar ahir la temporada del Paranimf de la UJI a Castelló amb l’obra de Bertold Brecht Madre Coraje. A través de la interpretació, bastant física amb un punt de distanciament com marca l’autor, del cant, en alemany i castellà, la dansa contemporània, moviments que encetaven l’espectacle i també era emprada per determinats personatges, recursos visuals i música, tant en directe com gravada, ens convidaven a una reflexió sobre la guerra, més concretament sobre si ens podem aprofitar de la guerra o quin preu hem de pagar quan triem un posicionament en un conflicte.
El treball dels actors, actrius i director es veia reflectit en un ritme ben aconseguit. La realització de més d’un personatge per parts dels artistes i els canvis de personatge en escena en unes grades laterals, on també hi havia públic assegut, més alguns dels recursos descrits anteriorment, sobretot la música, van afavorir el pas entre les diferents escenes. Els personatges estaven encertats, en general sense profunditat, responien a uns models clars: els soldats, la mare protectora, la filla disminuïda, la dona de vida alegre, el capellà... Alguns intèrprets van realitzar un gran treball, en especial, al meu parer, la filla muda, que també tocava l’acordió, el cuiner/soldat/coronel i la prostituta, ja que, en el primer cas, ens transmetia la duresa de la guerra i l’empatia amb el sofriment i, en els altres dos, caracteritzaven molt bé els diferents personatges que posaven en escena.
Alguns moments van resultar realment dramàtics, aquests instants que es queden a la retina de l’espectador/a: la muda pujada a una escala, il•luminada amb un to roig, tocant el tambor per avisar a la resta de la població que venien els soldats, la respiració de l’acordió sense so quan va morir aquesta o la tanca situada al fons de l’escenari, amb llum verda intensa, assaltada per homes que volien passar a l’altra banda. Ara bé, suposo que pel fet que Brecht demana un grau de distanciament, la proposta escènica no va arribar al fons de la nostra ànima.

Això sí, tant de bo poguérem gaudir a Castelló de programació de tanta qualitat artística totes les setmanes.