SHENZHEN
Délisle ens presenta en aquest treball la seua visió, a partir d’una vivència personal, de la Xina contemporània en plena transformació econòmica a finals dels anys noranta. Al mateix temps, amb una subtilitat genial, reflecteix a través d’aquesta experiència la solitud de l’individu occidental enfrontat a una societat i cultura totalment alienes.
Aquest és un relat d’una quotidianitat que, com a encarregat d’un projecte audiovisual en la ciutat xinesa de Shenzhen, el va desbordant; tant en les relacions laborals del dia a dia, com en la incapacitat de formar part d’un món rar i incompatible amb els seus estàndards d’urbanitat i ètica.
Durant aquesta estada, s’enfronta molt sovint a murs socioculturals què, sobretot al principi, l’enfonsen en una inevitable depressió i frustració. D’altra banda, l’autor narra d’una manera íntima i amb un intel·ligent sentit del humor, moltíssimes anècdotes que ens mostren aquest procés d’una manera molt propera i ens fa traure sovint un mig somriure de complicitat. És el cas, per exemple, de la manca total de respecte del xinesos a les cues o la seua inoblidable visita al dentista.
De mica en mica però, i malgrat totes aquestes barreres que no aconseguirà sobrepassar mai, aconsegueix eixir d’aquest estat depriment i experimentar certes vivències originals amb els locals, companys de feina i la societat que l’envolta.
Délisle no fa un gran esforç integrador tampoc. De fet, ell mateix reconeix que la major part dels dies se’ls passa treballant, anant al gimnàs, llegint i escodrinyant les prestatgeries dels supermercats. Ni vol aprendre la llengua, ni integrar-se en una societat que en el fons, tot i que no ho diu en cap moment, menysprea profundament des del seu pedestal occidental. Aquesta és una actitud molt humana però que, al mateix temps, no ha deixat de provocar-me un sentiment de pena amb la foscor del “clac” de l'última vinyeta.
Aquest és un relat d’una quotidianitat que, com a encarregat d’un projecte audiovisual en la ciutat xinesa de Shenzhen, el va desbordant; tant en les relacions laborals del dia a dia, com en la incapacitat de formar part d’un món rar i incompatible amb els seus estàndards d’urbanitat i ètica.
Durant aquesta estada, s’enfronta molt sovint a murs socioculturals què, sobretot al principi, l’enfonsen en una inevitable depressió i frustració. D’altra banda, l’autor narra d’una manera íntima i amb un intel·ligent sentit del humor, moltíssimes anècdotes que ens mostren aquest procés d’una manera molt propera i ens fa traure sovint un mig somriure de complicitat. És el cas, per exemple, de la manca total de respecte del xinesos a les cues o la seua inoblidable visita al dentista.
De mica en mica però, i malgrat totes aquestes barreres que no aconseguirà sobrepassar mai, aconsegueix eixir d’aquest estat depriment i experimentar certes vivències originals amb els locals, companys de feina i la societat que l’envolta.
Délisle no fa un gran esforç integrador tampoc. De fet, ell mateix reconeix que la major part dels dies se’ls passa treballant, anant al gimnàs, llegint i escodrinyant les prestatgeries dels supermercats. Ni vol aprendre la llengua, ni integrar-se en una societat que en el fons, tot i que no ho diu en cap moment, menysprea profundament des del seu pedestal occidental. Aquesta és una actitud molt humana però que, al mateix temps, no ha deixat de provocar-me un sentiment de pena amb la foscor del “clac” de l'última vinyeta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada