Clavells, enganxats a una cortina de plàstic i escampats al terra, tres taules i tres cadires ens reben al Festival Temporada Alta (Girona). Les flors augmenten: tres dones, una rosa, una margalida i un gira-sol, apareixen en escena. Entre pel•lícules que usen algun nom de flor en el títol i la coreografia de Capullito de Alelí comença la representació. El rec d’una de les flors, amb la demanda de la propietat del pol•len fan avançar la peça atorgant-li un punt d’humor reivindicatiu; conversa represa més endavant, que permet entrar directament en contacte amb el públic. La cortina de plàstic ens serveix de suport per a reflectir les figures femenines que a través dels moviments ens transmeten que no es troben bé. Una dona es caçada per dos caçapallones; al principi, es forçada per les ames d’aquest artilugi, després, ella mateixa ha caigut a la trampa, no sap viure sense. Les tres dones, vestides per a l’ocasió gaudeixen d’una nit boja, amb música calipso. Però, “Que dura és la vida de flor!”, aquesta és la conversa que tenen dues d’elles mentre s’arruixen amb aigua. Una dona amb una careta negra fa engegar la cançó Angelitos negros, persona que posteriorment apareixerà enrotllada amb plàstic, d’on sorgirà, com el naixement d’un pollet. Aquest material que ens ha acompanyat durant la representació es converteix en una barrera, en un obstacle que no permet avançar les protagonistes. Finalment, es mostra una dona tipificada com a sensual a través de les obres pictòriques, aquesta vegada, però, els clavells li envairan el cap així com serà obligada a menjar-se’ls com un xiquet menut és obligat per sa mare a menjar-se la sopa. Una companya li oferirà un clavell sincerament com a punt final.
A través de la música, la dansa, la interpretació i amb pocs recursos, Marta Carrasco ens demostra amb aquesta proposta que la dansa pot expressar moltíssim, pot expressar idees concretes, no ser un simple formalisme; en aquest cas, pot servir per transmetre la visió que té de la dona actual: una dona que s’ha emancipat però ha de seguir lluitant per vèncer els esterotips i té encara molts reptes a aconseguir, ja que canviar els rols clàssics és complicat.
Gràcies per aquestes imatges que se’ns queden gravades al cervell, gràcies pel treball realitzat, gràcies per creure en l’art, en aquest projecte, i per què no, en aquest món.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada