Sóniechka
Liudmila Ulítskaya ens col·loca en la societat russa de meitat de segle XX, allà dibuixa Sóniechka i els personatges que comparteixen la seua biografia, allà els fa viure, sense miracles, amb el camí que cadascú s'endreça.
Sóniechka, una jove seduïda pel món literari i sense gaire habilitat per a les relacions socials, coneix Robert Víktorovich, un artista més major que ella. De seguida, hi ha connexió entre ells, li demana matrimoni i es casen. A partir d'ací, el món canvia totalment per a Sóniechka, ella mai s'imaginava que podria trobar-se en aquesta situació, se sent afortunada. Els anys passen, canvien de ciutat, la protagonista va complint anys. Noves persones apareixen en la vida de la parella. A la fi, la literatura torna a aparéixer, com al principi de la seua existència.
A través d'un ploma subtil però a la vegada precisa i afilada, Ulítskaya, hereva de la literatura clàssica russa, construeix uns personatges redons i, a la vegada, poc marcats per les convencions socials, amb els quals ens fa caminar als/les lectors/es de la mà: la presa de decisions, la descendència, els canvis de ciutat, la coneixença de noves persones, la mort dels éssers estimats... Aquests personatges, encara que a primera vista poden semblar outsiders per a la societat del moment, veiem que tenen una gran coherència, fins i tot, m'atreviria a dir que tenen un destí marcat, o dit d'una altra manera, que la construcció és perfecta i evoluciona d'una manera extraordiàriament vertebrada.
Aquesta breu novel·la, al meu parer, ens toca l'ànima perquè parla de l'ésser humà, de l'essència d'aquest, des d'una senzillesa bestial: allò que la col·lectivitat -encara que siga del món artístic- pot titllar d'escàndol, potser significa la generositat, en tant que consciència i percepció d'un mateix i del proïsme. També ens deixa preguntes obertes: des de la naixença ja tenim un taranna determinat, que ens farà encetar una trajectòria i seguirem un camí? Encara que de vegades trobem esculls que ens facen redreçar el recorregut, aquesta era la nostra via predestinada?
Sóniechka, una jove seduïda pel món literari i sense gaire habilitat per a les relacions socials, coneix Robert Víktorovich, un artista més major que ella. De seguida, hi ha connexió entre ells, li demana matrimoni i es casen. A partir d'ací, el món canvia totalment per a Sóniechka, ella mai s'imaginava que podria trobar-se en aquesta situació, se sent afortunada. Els anys passen, canvien de ciutat, la protagonista va complint anys. Noves persones apareixen en la vida de la parella. A la fi, la literatura torna a aparéixer, com al principi de la seua existència.
A través d'un ploma subtil però a la vegada precisa i afilada, Ulítskaya, hereva de la literatura clàssica russa, construeix uns personatges redons i, a la vegada, poc marcats per les convencions socials, amb els quals ens fa caminar als/les lectors/es de la mà: la presa de decisions, la descendència, els canvis de ciutat, la coneixença de noves persones, la mort dels éssers estimats... Aquests personatges, encara que a primera vista poden semblar outsiders per a la societat del moment, veiem que tenen una gran coherència, fins i tot, m'atreviria a dir que tenen un destí marcat, o dit d'una altra manera, que la construcció és perfecta i evoluciona d'una manera extraordiàriament vertebrada.
Aquesta breu novel·la, al meu parer, ens toca l'ànima perquè parla de l'ésser humà, de l'essència d'aquest, des d'una senzillesa bestial: allò que la col·lectivitat -encara que siga del món artístic- pot titllar d'escàndol, potser significa la generositat, en tant que consciència i percepció d'un mateix i del proïsme. També ens deixa preguntes obertes: des de la naixença ja tenim un taranna determinat, que ens farà encetar una trajectòria i seguirem un camí? Encara que de vegades trobem esculls que ens facen redreçar el recorregut, aquesta era la nostra via predestinada?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada