La dama del perrito

Txèjov ens mostra en aquesta narració breu, amb unes il·lustracions evocadores de Javier Zabala, uns personatges que han construït el món sobre les aparences, sobre les convencions socials. Els protagonistes, però, sense imaginar-s'ho, s'endinsen en una vida veritable. Un moment ens mostra gràficament aquesta trobada: Dmitri Dmítrich Gúrov es mira a l'espill, llavors comprova per partida doble el pas del temps i l'aprofundiment vital. Anna Serguéievna, que a primer cop d'ull ens pot semblar una jove ingènua i perduda, deixa veure al llarg de les pàgines les contradiccions entre allò que desitja i allò que s'ha de fer, com es posiciona i la fermesa que mostra en certs moments.




A la fi del llibre es planteja un dilema: no es pot viure d'amagat; però com es pot mostrar allò que realment una persona és? Aquest final obert i les magnífiques reflexions de Gúrov sobre la poca coincidència d'allò que sabem dels individus del nostre voltant i allò que realment són m'ha fet reflexionar si aquestes contradiccions encara estan vigents actualment, més d'un segle després, amb la modernitat que pregona la societat occidental. La resposta és clarament afirmativa. La societat continua imposant maneres de viure correctes, tant per a la gent més tradicional com per a la persones que es consideren més progressistes: la societat marca uns cànons, unes formes de vida, de les quals les persones ens sentim presoneres i és difícil deslliurar-se.

Txèjov, amb una manera d'escriure molt planera i en una extensió breu, enfoca amb uns prismàtics l'ànima humana.