DAVANT L'HORITZÓ

La Fundació Miró ens va permetre posar-nos davant l'horitzó i no només això, sinó que a més, els horitzons dialogaren amb altres horitzons. Aquesta línia a la llunyania que ens permet seguir caminant pot ser representada tant per una escultura formada per quatre línies grosses daurades com per l'última llum del poble abans de fer-se de nit. Els pintors nòrdics i centreeuropeus ens transmetien un paisatge fred, gelat, de vegades blau, de vegades gris. Els americans, en canvi, a través, per una part, de la fotografia enmig de la natura ens ensenyaven la immensitat de la planura amb poca terra i molt de cel mentre que, per l'altra part, l'skyline de Sant Francisco posvaa davant de nosaltres una línia urbanitzada. Uns altres horitzons els podríem denominar minimalistes, amb pintura o escultura, només unes ratlles ens evocaven el cel i la terra. Arribem a l'univers social: una fabrica cap avall ens qüestiona l'horitzó establert, una ratlla sense arbres a causa de la tala que ja esperem per ser carregats per a la venda, una finestra que deixa veure el mar a la manera clàssica amb la diferència que ara era una la finestra amb desperfectes de l'Algeria actual amb un mar ocupat per un petroler i, finalment, el metahoritzó, un fotògraf pensant en quin horitzó li interessa que es veja.

La llum, el color, els materials, els estils, des del realisme a les avantguardes, i les minúscules o grans persones que apareixen davant dels visitants són increïblement diversos; com les possibilitats que tenim de seguir endavant, de trobar propòsits i motivacions. Només cal mirar endavant per poder veure l'horitzó.