EL PRINCIPITO
El Teatro de la Abadía ens va permetre gaudir d'una adaptació d'El principito, un llibre publicat l'any 1943, i que després de 70 anys no tan sols és vigent, sinó que s'ha convertit en un clàssic contemporani. Amb un equip excepcional han començat aquesta aventura artística: José Luís Gómez, amb 72 anys i una carrera artística dilatadíssima i plena d'èxits, ha estat l'encarregat de donar vida al protagonista, Inma Nieto, la companya de viatge del Principito, ha donat vida a la resta de personatges i Roberto Ciulli, fundador del Theater an der Rurh, ha estat el director.
Abans d'endinsar-nos en l'ànalisi de l'espectacle cal destacar la relació que s'estableix entre el text i l'adaptació teatral, com molt bé indica la periodista d'El País Rosana Torres “el protagonista no surt a descobrir un univers màgic, sinó que emprèn un possible i agredolç viatge final cap a les estreles, en el qual és acompanyat per un aviador, una guineu, una rosa, una serp... sempre interpretats per Inma Nieto. A la proposta del Teatro de la Abadía, el protagonista és un home que se sent estrany al seu planeta no pas un nen que surt a descobrir l'univers."
L'espai escènic té una dimensió simbòlica en la posada en escena. Un espai pràcticament buit, on un vell teló, que ens remet al món del teatre, al lloc on es poden viure tot tipus d'experiències, en el centre de l'escenari del Teatre Lliure de Gràcia formant un cercle, amb dues bicicletes, una corona i uns pocs objectes més ens porten a un munt de situacions vitals.
A més, l'arrel simbolista de la proposta ve marcada per l'eliminació de referències biogràfiques, històriques o geogràfiques que ens indica el llibre escrit per Saint-Exupéry , que no trobem en l'espectacle de la companyia madrilenya. La realitat distinta o la irrealitat de l'adaptació teatral té l'objectiu de cercar aspectes universals de la humanitat, més encara si cap que en l'obra escrita.
Despullat d'elements tècnics i audovisuals, aquesta manca de tecnologia i d'artifici subratlla el joc escènic dels personatges i les abundants situacions creades a partir de la complicitat i focalitzades en l'ús d'un objecte. Aquests pocs objectes prenen una dimensió al·legòrica perquè ens situen en l'escena i alguns condicionen l'espai escènic.
La magnífica interpretació i la gran complicitat dels intèrprets es converteix en una oda a allò menut, a allò essencial, a la màgia del silenci. Aquests ingredients augmenten la importància de cada minut viscut i de cada situació plantejada, donen força als protagonistes i a les reflexions que realitzen en escena; al mateix temps, ens fan riure i ens deixen amb el cor a la mà, en moments consecutius, en el pas de pocs segons. Nens grans que volen jugar; el joc, però, ens porta a la reflexió, a l'essència. José Luís Gómez, com ell mateix ha manifestat, utilitza una energia diferent durant l'obra per arribar a allò essencial. La sensibilitat acompanyada d'un silenci, que està sota de la partitura de les paraules precises i necessàries, dites amb sentit i dirigides al fons de l'ànima, copsa el públic, deixa en els espectadors un interrogant ple de màgia que cadascú allargarà, li posarà un ritme, unes paraules o guardarà al fons de l'ànima quan surti del teatre.
Abans d'endinsar-nos en l'ànalisi de l'espectacle cal destacar la relació que s'estableix entre el text i l'adaptació teatral, com molt bé indica la periodista d'El País Rosana Torres “el protagonista no surt a descobrir un univers màgic, sinó que emprèn un possible i agredolç viatge final cap a les estreles, en el qual és acompanyat per un aviador, una guineu, una rosa, una serp... sempre interpretats per Inma Nieto. A la proposta del Teatro de la Abadía, el protagonista és un home que se sent estrany al seu planeta no pas un nen que surt a descobrir l'univers."
L'espai escènic té una dimensió simbòlica en la posada en escena. Un espai pràcticament buit, on un vell teló, que ens remet al món del teatre, al lloc on es poden viure tot tipus d'experiències, en el centre de l'escenari del Teatre Lliure de Gràcia formant un cercle, amb dues bicicletes, una corona i uns pocs objectes més ens porten a un munt de situacions vitals.
A més, l'arrel simbolista de la proposta ve marcada per l'eliminació de referències biogràfiques, històriques o geogràfiques que ens indica el llibre escrit per Saint-Exupéry , que no trobem en l'espectacle de la companyia madrilenya. La realitat distinta o la irrealitat de l'adaptació teatral té l'objectiu de cercar aspectes universals de la humanitat, més encara si cap que en l'obra escrita.
Despullat d'elements tècnics i audovisuals, aquesta manca de tecnologia i d'artifici subratlla el joc escènic dels personatges i les abundants situacions creades a partir de la complicitat i focalitzades en l'ús d'un objecte. Aquests pocs objectes prenen una dimensió al·legòrica perquè ens situen en l'escena i alguns condicionen l'espai escènic.
La magnífica interpretació i la gran complicitat dels intèrprets es converteix en una oda a allò menut, a allò essencial, a la màgia del silenci. Aquests ingredients augmenten la importància de cada minut viscut i de cada situació plantejada, donen força als protagonistes i a les reflexions que realitzen en escena; al mateix temps, ens fan riure i ens deixen amb el cor a la mà, en moments consecutius, en el pas de pocs segons. Nens grans que volen jugar; el joc, però, ens porta a la reflexió, a l'essència. José Luís Gómez, com ell mateix ha manifestat, utilitza una energia diferent durant l'obra per arribar a allò essencial. La sensibilitat acompanyada d'un silenci, que està sota de la partitura de les paraules precises i necessàries, dites amb sentit i dirigides al fons de l'ànima, copsa el públic, deixa en els espectadors un interrogant ple de màgia que cadascú allargarà, li posarà un ritme, unes paraules o guardarà al fons de l'ànima quan surti del teatre.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada