VÒRTEX

Vòrtex va ser una de les peces representades al Mercat de les Flors en el cicle "Circ d'ara mateix", a cavall entre la dansa i el teatre. Phia Ménard trenca amb les convencionalismes escènics: el silenci es fa present durant llarga estona, només trencat per un soroll metàl·lic acompassat, la foscor i la penombra prenen cos a l'escenari, abraça l'expressió corporal des d'una perspectiva vivencial, deixant de banda moviments estilitzats. El moviment de la protagonista, amb l'ajuda d'un escenari circular envoltat de ventiladors i plàstics de totes les mides i colors que extreu del seu interior ens aboquen a l'evocació, plena de vida i, a la vegada, dura, que inquieta i remou als espectador/es.


Aquest remolí farcit d'escenes que va desfilar davant dels nostres ulls es va produir en un espai tancant, una sala circular, amb grades, on els espectadors quan accedim al nostre seient ens trobem un ésser gros, un mafiós possiblement, en escena retallant bosses de plàstic, amb les quals construeix ninots de tots colors, llança les creacions de les quals està orgullós fins que nota que es rebel·len, llavors les destrossa. El tratge del primer personatge deixa en escena un ésser obscur, que a sota té un ésser blanc. El plàstic obscur es converteix sense cos en un monstre molt semblant a la imatge que tenim de King Kong i lluita contra l'actor/actriu, imatge que ens remet tant al cinema com al gin i el jan. A continuació, de la granota blanca ixen "els budells", una plàstic negre extraordinàriament llarg que vola per l'escenari amb un llum roig que ambienta l'escena a l'infern, potser. Darrere de totes les capes, una dona, amb una finíssima mitja damunt de la carn, que després de recórrer l'espai escènic amb moviments que ens remeten als éssers primitius i de parir literalment un altre plàstic, s'arrenca l'epidermis sintètica a mossos. Abans del fosc final, la protagonista comença a llevar-se el banyador, que és l'última capa.

Vam poder gaudir d'aquesta proposta fa més d'un mes, llavors es podria pensar perquè escric aquestes ratlles ara. Doncs, perquè si encara penso de tant en tant en Phia Ménard i el record em mena, d'aquesta manera, a la resta d'escenes, que segueixen presents al meu cap amb gran claredat, significa que Vòrtex amb tot allò que suggereix, les interpretacions poden ser múltiples ja que les escenes tenen un caràcter evocador així com punyent, ompli l'ànima d'imatges que ens queden en la retina sobre la nostra identitat i el món en què vivim.

La continua cerca de l'artista m'ha fet pensar en com ens definim o ens defineixen, a la nostra generació algunes l'anomenen la "generació tofu". Després d'assistir a Vòrtex, penso que seria més adient el qualificatiu plàstic. La "generació plàstic" vivim en un món ple de material sintètic que, mitjançant certs processos químics, forma estructures molt resistents, tant flexibles com rígides: els utensilis, el menjar, les peces dels electrodomèstics, xicotets i grans artefactes..., que de vegades no ens deixen mirar més endins.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Producció Nacional de dansa

Mare Nostrum

En blanc