PANORAMA DES DEL PONT

Arthur Miller ens planteja, a priori, una problemàtica social: dos immigrants il·legals, Marco i Rodolfo, arriben als EEUU a la dècada dels 60, acudeixen a casa d'uns familiars, fills d'immigrants italians, com ells, Beatrice i Eddie, que són matrimoni, i Catherine, la neboda. Ara bé, les pinzellades socials del principi de l'obra dramàtica ens traslladen en l'imaginari al passat de la nostra civilització, a l'antiga Grècia, ja en el primer acte, quan Eddie acudeix a la llei escrita per tal de solucionar problemes passionals, que potser ni tan sols se n'adona que en té,l'advocat a qui s'adreça li adverteix que no és una qüestió legal i li dóna un bon consell mentre intueix com acabarà aquest conflicte, desitja avisar però amb el pas del temps veu que el destí no es pot canviar. Quina paradoxa i quina impotència -o quina acceptació!

L'Escola d'Arts Escèniques "El Timbal" em va fer conéixer l'obra, fa al voltant d'un any i mig, gràcies a tenir la sort de poder interpretar la primera escena. La lectura va estar un plaer. A més, curiosament, certs moments de la meua vida m'han fet pensar en algunes escenes de la peça de Miller: aquesta setmana sense anar més lluny, aquell alumne que veus cap on es dirigeix i no pots fer-hi res per canviar la història.

Joan Fuster defineix molt bé aquests tipus de connexions entre l'art i la vida en un dels seus aforismes: "Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera."