El fill que vull tindre

Fa uns mesos que vaig assistir a la representació que ens va oferir El Pont Flotant de El fill que vull tindre. Avui quan he tornat a l'Auditori de Granollers, m'ha tornat a venir al cap: la plastilina, les frases i expressions furtades dels nostres llavis que tants pares i mares verbalitzem contínuament: "digues "hola", digues "que guapo", digues "adéu" al xiquet..."), mares protectores i pares defensors ferms de les "noves pedagogies", el paper del mestre, el paper de la família, les relacions intergeneracionals...

La darrera escena, amb les tres generacions (iaio, pare i fill) em va tocar, la comèdia dels nadons de plastilina la vaig trobar genial -extreta de la realitat 100% i fixada en el guió traient-li el major partit possible- i l'experiència del mestre que no volia ser pare, amb tocs de tragicomèdia, em va agradar ja que formula un ventall de preguntes al voltant d'aspectes qüestionables de la nostra societat; ara bé, em pregunto per què aquesta unió intergeneracional, aquest tipus de comèdia "hiperrealista" o els moments més reflexius de l'obra no van guanyar protagonisme en escena i, fins i tot, van acabar convertint-se en fil conductor de l'espectacle.