Sol, solet

Sol, solet ha estat una de les grans descobertes teatrals de l'any. No la coneixia en absolut -potser va ser una de les moltes obres dramatúrgiques enunciades en el manual d'oposcicions d'aquest autor-, el títol no em deia absolutament res. Només tenia notícies que el Teatre Nacional de Catalunya havia apostat per aquesta peça d'Àngel Guimerà.

Des de l'inici la trama i els conflictes entre els persontges ens atrapen i ens tenen amb l'ai al cor durant l'hora i quart que dura aproximadament la respresentació. La història d'una família, inspirada a l'inici del segle XX però completament exportable a l'actualitat, ens porta pel laberint de les passions humanes: la gelosia, l'amor, el desig, l'honor... I ens fa qüestionar-nos decisions, reptes, actituds... Guimerà ens parla dels lligams de les relacions humanes, sense tòpics. Els clarobscurs de l'ànima humana dibuixats en escena deixen un ramat de preguntes.

Carlota Subirós realitza una proposta arriscada, dirigint l'atenció del públic cap a l'essencial: la direcció actoral se centra en allò que senten els personatges i no en les accions que realitzen, per exemple, si la protagonista està neguitosa està de peu, encara que el text digui que està sopant; el segon gran encert és baixar el llum en escena, perquè una actriu dirigisca un focus mòbil per donar importància a un objecte o una situació concreta.

La potència, la intensitat i la vigència del text de Guimerà contrasta amb el desconeixement per la gran majoria de nosaltres, filòlegs i estudiosos de la llengua i la literatura inclosos. Aquest fet em fa reflexionar: serà que només ens fan estudiar, l'educació reglada sols ens obri les portes, en general, d'allò fàcil i popular. Caldrà investigar, trobar obres que connecten amb l'alumnat i no deixar-se véncer pels clàssics i per les obres clàssiques dels clàssics per més tòtems de la cultura que siguen.