Paraules en joc

Teatre, dansa i música: tres disciplines artístiques, tres dones i cinc històries de dones represaliades sota el règim franquista. Míriam Iscla, Xaro López i Maika Makovski, amb pocs elements escènics i un panell audiovisual de suport, tenen a l'auditori amb l'ai al cor per la intensitat i la veritat transmeses a l'espectacle. Històries realment dures, embastades amb una sensibilitat i una escolta desbordants, per mostrar la memòria històrica soterrada de les dones. Aquesta ressenya podria ser molt llarg, podria explicar fil per randa els detalls de la creació, però una actuació com aquesta s'ha de viure. No tens paraules quan acabes i quan les recuperes són insuficients per a descriure allò que has viscut a la sala. Entre les tres disciplines artístiques es produeix un collage d'imatges que ofereixen al públic la línia essencial de la història, el fil de l'ànima de l'argument. Darrerament sembla que la memòria s'està despertant. Espectacles com aq

Però que ningú s'alarme, la situació està controlada. L'aparició ha estat realitzada de manera pacífica en un acte cultural. Concretament, ha estat la nit de dissabte 17 d'octubre a l'escenari del Centre Cultural de Cardedeu (entitat que es mereix una felicitació per la magnífica programació que ofereix) entre un bon grapat d'artistes on l'esperit de lluita, de rebel·lia, de lucidesa amb la paraula directa, el discurs compromés i un toc d'humor han impregnat en els participants per tal de transmetre-ho al numerós públic que ha gaudit de l'espectacle total . Cançó, poesia, música i rapsodia s'han fusionat, gràcies a una magnífica organització que ha lligat i dinamitzat l'escenificació, gràcies en bona mesura a la rapidesa dels canvis. Ovidi ha reaparegut (i amb quina contundència!), a través de la paraula dita i cantada, amb la fermesa de conviccions, amb la denúncia de les desigualtats socials, amb la cerca d'un món millor, amb la tendres

Ahir vam celebrar la V Festa Estellés dels Ports a Morella organitzada pels Ports en Moviment i l'Ajuntament de Morella. La Rabera Eclèctica vam participar amb la direcció d'un grup de joves de Forcall amb la col·laboració del Casal Jove de Forcall per tal de realitzar un xicotet homenatge a Ovidi Montllor. L'experiència personalment em deixa la ment cosida a preguntes. La motivació i el compromís dels adolescents va ser molt lax. Quina és la causa? Actuar a un teatre en el mateix cartell que Laura Borràs i Pau Alabajos no està gens malament. Pot ser no anar al teatre habitualment o no tenir gaires referents culturals al voltant condiciona aquest tipus de comportament? A més, el muntatge usava la tecnologia com a mitja per poder transmetre alguns versos del cantant d'Alcoi. Els mòbils per a les persones que estaven a l'escenari era la finalitat o només el mitja que els va permetre arribar a Ovidi Montllor? I al remat, les hores que van dedicar els meus compa

Arthur Miller ens planteja, a priori, una problemàtica social: dos immigrants il·legals, Marco i Rodolfo, arriben als EEUU a la dècada dels 60, acudeixen a casa d'uns familiars, fills d'immigrants italians, com ells, Beatrice i Eddie, que són matrimoni, i Catherine, la neboda. Ara bé, les pinzellades socials del principi de l'obra dramàtica ens traslladen en l'imaginari al passat de la nostra civilització, a l'antiga Grècia, ja en el primer acte, quan Eddie acudeix a la llei escrita per tal de solucionar problemes passionals, que potser ni tan sols se n'adona que en té,l'advocat a qui s'adreça li adverteix que no és una qüestió legal i li dóna un bon consell mentre intueix com acabarà aquest conflicte, desitja avisar però amb el pas del temps veu que el destí no es pot canviar. Quina paradoxa i quina impotència -o quina acceptació! L'Escola d'Arts Escèniques "El Timbal" em va fer conéixer l'obra, fa al voltant d'un any i mig,