Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2013

L'ESBÓS

Imatge
Per començar aquest esbós, esperem que col·loquial, proper però ben entrellaçat i paït, com el poemari de la Sílvia Bel, citarem les paraules del pròleg/"deu manaments" -original! i sense pèls a la llengua- de MªÀngles Cabré: (l'autora) s'arrisca a no seguir camins trillats, allunyant-se dels premis literaris, de les subvencions, de les capelletes i d'altres verins . El cor de la carxofa és mossegat... Llavors toca netejar els plats bruts, col·locar bé la cuina, fer recompte d'allò que tenim i que hem usat. Ens connectarem al xat, i escoltarem 3P en alta fidelitat . Recordarem els viatges, els souvenirs, l'art, la família i també l'insomni. Tornarem, però, a posar el radar, eixe que ens fa ensumar en qualsevol lloc la cacera. I la utopia de volar (o de voler). Després toca posar-se en forma i passar pàgina. Sorpresa! "Espai per a la teva llibertat", unes pàgines en blanc per escriure, pintar, reflexionar... Per últim, donar-vos el missat

ERÒTIQUES I DESPENTINADES

Imatge
Encarna Sant-Celoni i Verger realitza una tria de poesia amorosa i eròtica. A través de tres calaixets artístics: Ígnies, Tèrries i Hídries , ens arriben seixanta-nou composicions escrites per dones en llengua catalana, entre les quals hi ha Anna Dodas, Caterina Albert, Dolors Miquel, Ester Xargay, Júlia Zabala, Maria Antònia Salvà, Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Quima Jaume, Rosa Leveroni i Teresa Pascual. Del gran ventall mostrat, hi ha algunes veus que em resulten més clares, com la de Dolors Miquel ( El vers arrampat al naixement de la bragueta ), més suggerents, una d'elles és Maria-Mercè Marçal ( Com una serp, cargola’t al meu ventre/I cerca’m, amb verí d’amor, el centre ), més vaporoses, una exponent és Rosa Leveroni. També un grup de poemes puntuals tenen gran força. Ara bé, em sembla que un seguit de poesies es queden en la tradició, en el joc de paraules, en la figura retòrica. Aquesta conversa fictícia que es pot arribar a mantenir amb algunes de les po

ACORAR

Imatge
Un escenari minimalista, tres projeccions, un parell de gravacions i un canvi mínim de vestuari van ser el suport triat per a la magnífica actuació de Toni Gomilla. L’actor, mitjançant la veu narrativa i la recreació d’un munt de personatges, retrata amb un monòleg teatral la tribu mallorquina a través de la cerimònia de la matança del porc. Ens mostra l’intent d’encaix d’aquesta activitat ancestral en la societat actual, on tot és efímer, on el boom del turisme ha canviat el paradigma social i territorial. Aquestes històries que hem viscut o, almenys, hem escoltat, ens emocionen, sense caure ni en el sainet ni el jocfloralisme: una dona, la iaia quan era jove, que arriba descalça a la vora del poble, amb les sabates a la mà, les úniques sabates que té, per no embrutar-se-les; nosaltres ara tenim sabates per fer esport, d’hivern, d’estiu... La padrina com s’allunya del present, a la vora del foc, com es queda els últims anys de la vida amb els seus, amb els que no estan; aquest co

BIJOUX (FLOWERS)

Imatge
Clavells, enganxats a una cortina de plàstic i escampats al terra, tres taules i tres cadires ens reben al Festival Temporada Alta (Girona). Les flors augmenten: tres dones, una rosa, una margalida i un gira-sol, apareixen en escena. Entre pel•lícules que usen algun nom de flor en el títol i la coreografia de Capullito de Alelí comença la representació. El rec d’una de les flors, amb la demanda de la propietat del pol•len fan avançar la peça atorgant-li un punt d’humor reivindicatiu; conversa represa més endavant, que permet entrar directament en contacte amb el públic. La cortina de plàstic ens serveix de suport per a reflectir les figures femenines que a través dels moviments ens transmeten que no es troben bé. Una dona es caçada per dos caçapallones; al principi, es forçada per les ames d’aquest artilugi, després, ella mateixa ha caigut a la trampa, no sap viure sense. Les tres dones, vestides per a l’ocasió gaudeixen d’una nit boja, amb música calipso. Però, “Que dura és la vida de

A peu per la Terra Alta

Imatge
Va caure a les meues mans aquests llibre per casualitat: volem anar a la Terra Alta, a Gandesa, amb un parell d'amics per veure sobre el territori on es va viure la Batalla de l'Ebre, llavors un aficionat a la lectura, a qui li conto el pla, em diu que Espinàs va estar una setmana a la Terra Alta i va escriure l'aventura, finalment em deixa el llibre. No va ser una lectura immediata, va tenir uns dies d'espera. El fet de situar-se a l'interior, de possiblement visitar pobles semblants als dels nostre interior, em va empényer a mamprendre el viatge. Josep Maria Espinàs i Isabel Cañelles, una amiga, fan una volta circular a peu per la comarca de la Terra Alta durant vuit dies. Gandesa, la capital, és el punt de partida i fi de l'aventura. Durant el camí visiten pobles que no havia sentit mai com La Pobla de Massaluca, Caseres o Pinar del Fai i d'altres que només em sonaven de nom com Corbera o Batea. Espinàs dibuixa siluetes de pobles, gent, camins, munt

La délicatesse

Imatge
Una trobada fortuïta. Una amor que comença. Tot és perfecte: una parella ideal amb una vida envejable. Fins que un fet inesperat capgira la situació. David Foenkinos posa en escena personatges i situacions actuals, quotidianes, que ens han passat o tenim al nostre voltant. La délicatesse mostra la part laboral, social, aquest color gris que defineix una oficina on passem almenys vuit hores cada dia; sota d’aquesta realitat s’amaga, si es cerca, la persona, aquell ésser que té pors, desitjos, dubtes... L’escriptor ens porta a fer aquest procés ajudant-se amb apunts culturals i de societat després de cada capítol, però sense engrandiments, relacionats amb el moment vital; per exemple, en un moment determinat de la novel•la es pregunta què es dirien Romeu i Julieta el dia després de la primera cita, en la situació que es troba el personatge. Aquest punt d’humor i ironia és una constant al llibre. Aquests ingredients afegeixen versemblança i empatia a les vivències dels personatges,