Paraules en joc

Zoe Valdés ens mostra una dona amb fortes experiències i reflexions a partir de les vivències i la cultura. Comparteix les misèries humanes sense embuts, però es mostra segura d'allò que vol per seguir endavant: yo nunca seré me niego por millones de chansones saxofón y golondrinas a ser una mujer desnuda frente a la prensa extranjera. Amb una poesia que beu possiblement de l'escriptura autòmatica -els espais dins del mateix vers, no són gratuïts; són la plasmació d'anar d'un lloc a l'altre, d'aquest embull de pensaments i experiències-, ens fa arribar un remolí de sentiments, de músiques, de lectures, de referents clàssics, d'accessoris quotidians que ens situen de ple en un univers dispers, brutal de vegades i amb certs tocs surrealistes: Lotería juguemos al piano de Odiseo las calles si somos alegres al alba flotarán en la piscina En el grapat de referències de què fa ús de vegades difumina la comunicació, sobretot en la primera p...

En el marc de la XVIa Fira Mediterrània de Manresa, vam poder gaudir de l'alegria de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. La mescla de present i passat, amb una càpsula d'interpretació, una gran sentit de l'humor i una dosi d'ironia tant en la visió de la vida com del caràcter perifèric del territori on viuen, van crear una atmosfera festiva entre el públic nombrós que de seguida es va deixar portar pels artistes. La formació de les Terres de l'Ebre ens va oferir un repertori divers pel que fa a la música des de la jota, als ritmes pop, passant per la cançó popular, que va fer xalar als assistents. Per una banda, propostes com aquestes ens conviden a conéixer el territori, de vegades molt proper però que pel seu caràcter rural o pel fet que estiga poc habitat no el fa atractiu als visitants; per una altra banda, a aquelles persones que tenim lligams d'alguna manera amb aquesta comarca ens emociona i ens estira del fil de la pertinença.

Aquest any vaig poder assistir a la V Jornada sobre el valència: ús i normativa , que es va celebrar a Ontinyent el 26 d'octubre, organitzada per La Taula de Filologia Valenciana. El programa estava format, majoritàriament, per docents que explicaven aspectes interessants de la pròpia experiència educativa. Pep Estornell va encetar el torn de paraula amb la invitació d'un home major de La Vall d'Albaida que va contar una rondalla, posteriorment Pep va explicar el procès que havien seguit des de primer de l'ESO per recuperar les rondalles de la comarca fins arribar a publicar-les en un format d'allò més original. Pura Santacreu va detallar com treballava la llengua a partir de la toponimia. Paco Company va aportar recursos educatius diversos: festes de poesia, trivials en valencià, ampolles acompanyades de texs que es dedicaven a una causa solidària, entre d'altres. Juli Fenollar i Rosa Ribes van reflexionar sobre alguns punts claus de la seua experiència educa...

Per començar aquest esbós, esperem que col·loquial, proper però ben entrellaçat i paït, com el poemari de la Sílvia Bel, citarem les paraules del pròleg/"deu manaments" -original! i sense pèls a la llengua- de MªÀngles Cabré: (l'autora) s'arrisca a no seguir camins trillats, allunyant-se dels premis literaris, de les subvencions, de les capelletes i d'altres verins . El cor de la carxofa és mossegat... Llavors toca netejar els plats bruts, col·locar bé la cuina, fer recompte d'allò que tenim i que hem usat. Ens connectarem al xat, i escoltarem 3P en alta fidelitat . Recordarem els viatges, els souvenirs, l'art, la família i també l'insomni. Tornarem, però, a posar el radar, eixe que ens fa ensumar en qualsevol lloc la cacera. I la utopia de volar (o de voler). Després toca posar-se en forma i passar pàgina. Sorpresa! "Espai per a la teva llibertat", unes pàgines en blanc per escriure, pintar, reflexionar... Per últim, donar-vos el missat...

Encarna Sant-Celoni i Verger realitza una tria de poesia amorosa i eròtica. A través de tres calaixets artístics: Ígnies, Tèrries i Hídries , ens arriben seixanta-nou composicions escrites per dones en llengua catalana, entre les quals hi ha Anna Dodas, Caterina Albert, Dolors Miquel, Ester Xargay, Júlia Zabala, Maria Antònia Salvà, Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Quima Jaume, Rosa Leveroni i Teresa Pascual. Del gran ventall mostrat, hi ha algunes veus que em resulten més clares, com la de Dolors Miquel ( El vers arrampat al naixement de la bragueta ), més suggerents, una d'elles és Maria-Mercè Marçal ( Com una serp, cargola’t al meu ventre/I cerca’m, amb verí d’amor, el centre ), més vaporoses, una exponent és Rosa Leveroni. També un grup de poemes puntuals tenen gran força. Ara bé, em sembla que un seguit de poesies es queden en la tradició, en el joc de paraules, en la figura retòrica. Aquesta conversa fictícia que es pot arribar a mantenir amb algunes de les po...

Un escenari minimalista, tres projeccions, un parell de gravacions i un canvi mínim de vestuari van ser el suport triat per a la magnífica actuació de Toni Gomilla. L’actor, mitjançant la veu narrativa i la recreació d’un munt de personatges, retrata amb un monòleg teatral la tribu mallorquina a través de la cerimònia de la matança del porc. Ens mostra l’intent d’encaix d’aquesta activitat ancestral en la societat actual, on tot és efímer, on el boom del turisme ha canviat el paradigma social i territorial. Aquestes històries que hem viscut o, almenys, hem escoltat, ens emocionen, sense caure ni en el sainet ni el jocfloralisme: una dona, la iaia quan era jove, que arriba descalça a la vora del poble, amb les sabates a la mà, les úniques sabates que té, per no embrutar-se-les; nosaltres ara tenim sabates per fer esport, d’hivern, d’estiu... La padrina com s’allunya del present, a la vora del foc, com es queda els últims anys de la vida amb els seus, amb els que no estan; aquest co...

Clavells, enganxats a una cortina de plàstic i escampats al terra, tres taules i tres cadires ens reben al Festival Temporada Alta (Girona). Les flors augmenten: tres dones, una rosa, una margalida i un gira-sol, apareixen en escena. Entre pel•lícules que usen algun nom de flor en el títol i la coreografia de Capullito de Alelí comença la representació. El rec d’una de les flors, amb la demanda de la propietat del pol•len fan avançar la peça atorgant-li un punt d’humor reivindicatiu; conversa represa més endavant, que permet entrar directament en contacte amb el públic. La cortina de plàstic ens serveix de suport per a reflectir les figures femenines que a través dels moviments ens transmeten que no es troben bé. Una dona es caçada per dos caçapallones; al principi, es forçada per les ames d’aquest artilugi, després, ella mateixa ha caigut a la trampa, no sap viure sense. Les tres dones, vestides per a l’ocasió gaudeixen d’una nit boja, amb música calipso. Però, “Que dura és la vida de...