Paraules en joc

Fa un parell de setmanes vam poder ser partíceps d'una obra molt especial al Teatre Romea: La nit just abans dels boscos . A l'entrada, ens van donar una xapeta a cadascú, després d'uns minuts, quan ja havíem arribat tots els espectadors al rebedor, un treballador del teatre ens va demanar que l'acompanyarem per fora de l'edifici. Quan vam girar la cantonada, un home d'aspecte desendreçat va començar a cridar i a fer soroll amb un contenidor per captar la nostra atenció. Era ell. Sense pèls a la llengua, el protagonista, amb punts de lucidesa i, de vegades, de bogeria, parla de manera directa, clara i propera de diferents problemàtiques socials d'avui en dia, increpant al veïnat i directament a alguns vianants. Es queixa al llarg de l'obra de la injustícia social, assenyalant que els poderosos manipulen i dominen la resta: l'ésser humà tendeix a l'alienació, no ens preocupa que una persona passe fam, dorma al carrer o li peguen una pallisa; s...

Liudmila Ulítskaya ens col·loca en la societat russa de meitat de segle XX, allà dibuixa Sóniechka i els personatges que comparteixen la seua biografia, allà els fa viure, sense miracles, amb el camí que cadascú s'endreça. Sóniechka, una jove seduïda pel món literari i sense gaire habilitat per a les relacions socials, coneix Robert Víktorovich, un artista més major que ella. De seguida, hi ha connexió entre ells, li demana matrimoni i es casen. A partir d'ací, el món canvia totalment per a Sóniechka, ella mai s'imaginava que podria trobar-se en aquesta situació, se sent afortunada. Els anys passen, canvien de ciutat, la protagonista va complint anys. Noves persones apareixen en la vida de la parella. A la fi, la literatura torna a aparéixer, com al principi de la seua existència. A través d'un ploma subtil però a la vegada precisa i afilada, Ulítskaya, hereva de la literatura clàssica russa, construeix uns personatges redons i, a la vegada, poc marcats per les con...

Zoe Valdés ens mostra una dona amb fortes experiències i reflexions a partir de les vivències i la cultura. Comparteix les misèries humanes sense embuts, però es mostra segura d'allò que vol per seguir endavant: yo nunca seré me niego por millones de chansones saxofón y golondrinas a ser una mujer desnuda frente a la prensa extranjera. Amb una poesia que beu possiblement de l'escriptura autòmatica -els espais dins del mateix vers, no són gratuïts; són la plasmació d'anar d'un lloc a l'altre, d'aquest embull de pensaments i experiències-, ens fa arribar un remolí de sentiments, de músiques, de lectures, de referents clàssics, d'accessoris quotidians que ens situen de ple en un univers dispers, brutal de vegades i amb certs tocs surrealistes: Lotería juguemos al piano de Odiseo las calles si somos alegres al alba flotarán en la piscina En el grapat de referències de què fa ús de vegades difumina la comunicació, sobretot en la primera p...

En el marc de la XVIa Fira Mediterrània de Manresa, vam poder gaudir de l'alegria de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. La mescla de present i passat, amb una càpsula d'interpretació, una gran sentit de l'humor i una dosi d'ironia tant en la visió de la vida com del caràcter perifèric del territori on viuen, van crear una atmosfera festiva entre el públic nombrós que de seguida es va deixar portar pels artistes. La formació de les Terres de l'Ebre ens va oferir un repertori divers pel que fa a la música des de la jota, als ritmes pop, passant per la cançó popular, que va fer xalar als assistents. Per una banda, propostes com aquestes ens conviden a conéixer el territori, de vegades molt proper però que pel seu caràcter rural o pel fet que estiga poc habitat no el fa atractiu als visitants; per una altra banda, a aquelles persones que tenim lligams d'alguna manera amb aquesta comarca ens emociona i ens estira del fil de la pertinença.

Aquest any vaig poder assistir a la V Jornada sobre el valència: ús i normativa , que es va celebrar a Ontinyent el 26 d'octubre, organitzada per La Taula de Filologia Valenciana. El programa estava format, majoritàriament, per docents que explicaven aspectes interessants de la pròpia experiència educativa. Pep Estornell va encetar el torn de paraula amb la invitació d'un home major de La Vall d'Albaida que va contar una rondalla, posteriorment Pep va explicar el procès que havien seguit des de primer de l'ESO per recuperar les rondalles de la comarca fins arribar a publicar-les en un format d'allò més original. Pura Santacreu va detallar com treballava la llengua a partir de la toponimia. Paco Company va aportar recursos educatius diversos: festes de poesia, trivials en valencià, ampolles acompanyades de texs que es dedicaven a una causa solidària, entre d'altres. Juli Fenollar i Rosa Ribes van reflexionar sobre alguns punts claus de la seua experiència educa...

Per començar aquest esbós, esperem que col·loquial, proper però ben entrellaçat i paït, com el poemari de la Sílvia Bel, citarem les paraules del pròleg/"deu manaments" -original! i sense pèls a la llengua- de MªÀngles Cabré: (l'autora) s'arrisca a no seguir camins trillats, allunyant-se dels premis literaris, de les subvencions, de les capelletes i d'altres verins . El cor de la carxofa és mossegat... Llavors toca netejar els plats bruts, col·locar bé la cuina, fer recompte d'allò que tenim i que hem usat. Ens connectarem al xat, i escoltarem 3P en alta fidelitat . Recordarem els viatges, els souvenirs, l'art, la família i també l'insomni. Tornarem, però, a posar el radar, eixe que ens fa ensumar en qualsevol lloc la cacera. I la utopia de volar (o de voler). Després toca posar-se en forma i passar pàgina. Sorpresa! "Espai per a la teva llibertat", unes pàgines en blanc per escriure, pintar, reflexionar... Per últim, donar-vos el missat...

Encarna Sant-Celoni i Verger realitza una tria de poesia amorosa i eròtica. A través de tres calaixets artístics: Ígnies, Tèrries i Hídries , ens arriben seixanta-nou composicions escrites per dones en llengua catalana, entre les quals hi ha Anna Dodas, Caterina Albert, Dolors Miquel, Ester Xargay, Júlia Zabala, Maria Antònia Salvà, Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Quima Jaume, Rosa Leveroni i Teresa Pascual. Del gran ventall mostrat, hi ha algunes veus que em resulten més clares, com la de Dolors Miquel ( El vers arrampat al naixement de la bragueta ), més suggerents, una d'elles és Maria-Mercè Marçal ( Com una serp, cargola’t al meu ventre/I cerca’m, amb verí d’amor, el centre ), més vaporoses, una exponent és Rosa Leveroni. També un grup de poemes puntuals tenen gran força. Ara bé, em sembla que un seguit de poesies es queden en la tradició, en el joc de paraules, en la figura retòrica. Aquesta conversa fictícia que es pot arribar a mantenir amb algunes de les po...