Paraules en joc

Rebuda inesperada: "Veureu l'obra a peu dret a l'escenari. Deixeu les jaquetes a les butaques. És permès fer servir els mòbils". Són les instruccions que ens donen a la porta del teatre. Després d'aquesta primera sorpresa, a l'escenari ens esperava un cub, que es convertiria en quatre pantalles, connectat amb mitjans tecnològic amb la zona d'arts plàstiques, més quatre dj's i un personatge força satíric que es movia en l'escena amb total llibertat. Quin còctel d'ingredients! A partir de la història, instrumentalitzada tant pel règim com pels opositors, d'un tunisià que es va suïcidar perquè no li anaven bé les coses, Insectotròpics posen en qüesstió des del paper de les xarxes socials o la manera en què ens fan arribar la informació, fins a la consistència d'una revolució. Una barreja d'imatges de tota mena que juntament amb la música "discotequera" ens fan viure una esppècie de malson, que en molts moments crea angúst

Realment, no sé per on començar. Un bon amic em va regalar aquest llibre per al meu aniversari, el 19 de gener. Me'l vaig llegir en menys d'una setmana. Em pareixia tan interessant que no volia parar de llegir-lo... Només acabar-lo, com em va sorprendre i em va agradar tant, li'l vaig deixar a una companya de feina -ella tampoc no volia que s'acabara el trajecte d'autobús que la porta a l'institut. A Tebas Land, Sergio Blanco obri moltes preguntes, posa en qüestió valors i prejudicis socials. Un presó i un teatre: en escena un camp de bàsquet. Un director, un parricida i un actor -aquests dos últims personatges representats pel mateix actor en escena. L'autor vehicula l'obra en una sèries de trobades amb Martín, el pres. Martín és un ésser sol: no té cap visita, no rep cap regal mai, no està avessat a què es preocupen per ell... Darrere de la imatge que ens mostra la societat i els mitjans de comunicació dels presos com a individus perillosos, s'

Fa uns mesos que vaig assistir a la representació que ens va oferir El Pont Flotant de El fill que vull tindre . Avui quan he tornat a l'Auditori de Granollers, m'ha tornat a venir al cap: la plastilina, les frases i expressions furtades dels nostres llavis que tants pares i mares verbalitzem contínuament: "digues "hola", digues "que guapo", digues "adéu" al xiquet..."), mares protectores i pares defensors ferms de les "noves pedagogies", el paper del mestre, el paper de la família, les relacions intergeneracionals... La darrera escena, amb les tres generacions (iaio, pare i fill) em va tocar, la comèdia dels nadons de plastilina la vaig trobar genial -extreta de la realitat 100% i fixada en el guió traient-li el major partit possible- i l'experiència del mestre que no volia ser pare, amb tocs de tragicomèdia, em va agradar ja que formula un ventall de preguntes al voltant d'aspectes qüestionables de la nostra societa

Audtitori de Granollers. Dues peces: Estol i Many . Dos coreògrafs: Roser López Espinosa i Thomas Noone. Dues propostes amb un entreacte de 20 minuts i, com a cirereta del pastís, un col·loqui amb els ballarins/es i la Roser, a qui li hem de donar les gràcies per seguir investigant, estar tan pendent de la sensibilitat dels ballarins/es amb qui treballa i tenir les llibretes plenes de desitjos. A Estol domina el blanc, el treball en equip i la sensació de pau; mentre que a Many la música ens fa entrar en una atmosfera irritant amb cossos de colors terrosos que fugen, s'adapten, cerquen, contacten... amb altres cossos. Quants matisos pot transmetre el cos! Cal treballar-lo perquè continue donant vida a projectes artístics - i vitals... Així com també és recomanable assistir a espectacles de dansa per obrir la ment i donar ales a la sensibilitat, sense oblidar el fet d'apostar per projectes interessantíssims que es realitzen a través d'aquesta disciplina a l'estat es

Hamlet, Creont, Medea, Antígona i Èdip. Històries conegudes, però que ens continuen posant preguntes per a respondre com a individus i com a societat. Filosòficament actual. Humanament universal. Cinc clàssics sense ornamentació, de pell i ossos que ens fan qüestionar l'essència de l'ésser humà.

Jo, als meus 36 anys, estic aprenent molt, diria que és un moment on estic aprenent especialment, ja que estic suficientment calmada i amb harmonia amb mi mateixa, fet que em permet absorbir molts imputs exteriors. També penso que l'estat actual, tant a nivell personal com artístic, és el fruit del treball que he realitzat al llarg dels anys. En aquest bon moment, se'm plantegen molts interrogants a nivell professional. Com ensenyar? Com arribar als estudiants si potser no és el moment? Com transmetre els continguts i, sobretot, els valors? En primer lloc, la meva motivació és fonamental, si jo estic viva es transmet. A més, l'energia, motivació i energia van de la mà. En segon lloc, per a aprendre, en general, cal també rutina: la constància en el treball és necessària per crear hàbits i per agafar destreses intel·lectuals i, també diria, personals. En tercer lloc, lligar allò que es vol ensenyar amb l'entorn i amb les vides dels nois i les noies que tinc davant,

La visita es va iniciar al Barri de Sant Gervasi, vam començar el recorregut a la parada Pàdua dels Ferrocarrils Catalans (Línia Av. Tibidabo). La primera parada, després d'explicar al punt de trobada la infantesa de Mercè Rodoreda (influència de l'avi, no va poder anar a l'escola...) va ser davant de la casa on va nàixer -actualment espècie de fàbrica, on hi ha una petita placa on anuncia que és el lloc on va nàixer Mercè Rodoreda-, seguidament ens vam detenir davant d'un carrer de casetes amb jardí, a continuació vam passar per la Casa Vicens, d'estil modernista i oriental, pel carrer Montseny, per la Plaça del diamant, pel refugi antiaeri -menut i estret- i pel Mercat de Gràcia; els punts triats per comentar diferents aspectes de La Plaça del diamant . La vida i la trajectòria literària de Mercè Rodoreda les coneixia. Ara bé, alguns fets van fer encendre una alarma en el meu interior perquè potser encara que els havia escoltat no els havia donat la importància