Paraules en joc

Anna Montero aboca en aquest llibre el dolor i els sentiments que li ha produït la mort del pare. Com si tornés d'enlloc es divideix en dues parts: les pedres i el temps , on el record, el dolor i el buit que ha deixat son pare estan a flor de pell, i per no res , on la mirada, encara que tocada pel record i la reflexió, es desvia a poc a poc cap al futur. La poeta universalitza la mort del pare, a través d'una veu lírica afinada, ens fa acompanyar-la pel trànsit del dol, fa travessar el/la lector/a per la pèrdua, la pèrdua dels fonaments. Montero ens proposa una travessia per mar, cel i terra, pel buit i la solitud mentre cerca la manera de seguir.Fa un ús magistral de la poesia, les paraules i allò que evoquen aquestes per expressar el dolor, que podem compartir amb ella de tan proper i real com el dibuixa a través de la maquinària literària al servei dels sentiments. A més, certs elements com el taxi, el cafè i les andròmines ens acosten a un univers quotidià. Com si to...

El Teatro de la Abadía ens va permetre gaudir d'una adaptació d'El principito, un llibre publicat l'any 1943, i que després de 70 anys no tan sols és vigent, sinó que s'ha convertit en un clàssic contemporani. Amb un equip excepcional han començat aquesta aventura artística: José Luís Gómez, amb 72 anys i una carrera artística dilatadíssima i plena d'èxits, ha estat l'encarregat de donar vida al protagonista, Inma Nieto, la companya de viatge del Principito, ha donat vida a la resta de personatges i Roberto Ciulli, fundador del Theater an der Rurh, ha estat el director. Abans d'endinsar-nos en l'ànalisi de l'espectacle cal destacar la relació que s'estableix entre el text i l'adaptació teatral, com molt bé indica la periodista d'El País Rosana Torres “el protagonista no surt a descobrir un univers màgic, sinó que emprèn un possible i agredolç viatge final cap a les estreles, en el qual és acompanyat per un aviador, una guineu, una ros...

Vòrtex va ser una de les peces representades al Mercat de les Flors en el cicle "Circ d'ara mateix", a cavall entre la dansa i el teatre. Phia Ménard trenca amb les convencionalismes escènics: el silenci es fa present durant llarga estona, només trencat per un soroll metàl·lic acompassat, la foscor i la penombra prenen cos a l'escenari, abraça l'expressió corporal des d'una perspectiva vivencial, deixant de banda moviments estilitzats. El moviment de la protagonista, amb l'ajuda d'un escenari circular envoltat de ventiladors i plàstics de totes les mides i colors que extreu del seu interior ens aboquen a l'evocació, plena de vida i, a la vegada, dura, que inquieta i remou als espectador/es. Aquest remolí farcit d'escenes que va desfilar davant dels nostres ulls es va produir en un espai tancant, una sala circular, amb grades, on els espectadors quan accedim al nostre seient ens trobem un ésser gros, un mafiós possiblement, en escena retallan...

Mitjançant una trama policíaca, se'ns presenta el XIV Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró, 2012, El Somriure d'un eco . A mesura que anem llegint, però, ens qüestionem aquesta etiqueta, ja que els fets que explica potser estan més prop del nostre món d'allò que pot semblar. Al meu parer, l'autor ens dibuixa un món que podria ser simplement un pas més de les xarxes socials actuals, un eco de nosaltres mateixos: allà on queda tot reflectit, allò del que no et pots desdir i es queda plasmat en la memòria cibernètica. Guiu, el personatge principal, li conta la història a algú. Fa una mirada enrere, així els/les lectors/es ens assabentem d'allò que ha viscut: una barreja de sentiments molt humans: l'amor, la frustració, la desídia, l'odi, la venjança...; amb aspectes reflexius: les conseqüències dels nostres actes, com canviar aquestes, què és lícit i que no és lícit per a l'ésser humà, què és la felicitat i com la podem...

Joan Todó ens presenta un xic senienc en la dècada de la trentena que ha fet la vida a Barcelona, però es queda sense treball i ha de tornar al poble. És escriptor, per això li encarreguen el pregó de festes, per tal de preparar-lo s'ha de plantejar les qüestions identitàries. Ens passeja per les festes patronals: bous, carafals, pasdobles, dinarots i soparots... Després arriba el setembre, la solitud de la resta de l'any. La terra, l'oliva i l'ametlla, més la cerca de treball ens fan viure la tardor i l'entrada de l'hivern. Posar una altra vegada els peus al poble, aquesta vegada per quedar-se almenys una bona temporada, fa que La Sénia, la frontera entre Catalunya i el País Valencià, passe a ser enfocada en un primer pla de nou: records (eixir de festa, la joventut o els trajectes de tornada des de Barcelona), les reflexions (quines empremtes li ha deixat el poble, sentir-se del poble o foraster, el canvi de model de vida, la incertesa del futur...) i les mo...

La Fundació Miró ens va permetre posar-nos davant l'horitzó i no només això, sinó que a més, els horitzons dialogaren amb altres horitzons. Aquesta línia a la llunyania que ens permet seguir caminant pot ser representada tant per una escultura formada per quatre línies grosses daurades com per l'última llum del poble abans de fer-se de nit. Els pintors nòrdics i centreeuropeus ens transmetien un paisatge fred, gelat, de vegades blau, de vegades gris. Els americans, en canvi, a través, per una part, de la fotografia enmig de la natura ens ensenyaven la immensitat de la planura amb poca terra i molt de cel mentre que, per l'altra part, l' skyline de Sant Francisco posvaa davant de nosaltres una línia urbanitzada. Uns altres horitzons els podríem denominar minimalistes, amb pintura o escultura, només unes ratlles ens evocaven el cel i la terra. Arribem a l'univers social: una fabrica cap avall ens qüestiona l'horitzó establert, una ratlla sense arbres a causa de ...

Estel Solé mostra la realitat quotidiana de manera directa i, de vegades, descarnada. Sense tòpics, els poemes creen una gran connexió amb el/la lector/a: reciclatge, bosses de pipes, semàfors, pernil dolç, airbag ... Amb referències a èpoques precedents per a parlar del present, del nostre present, inspirant-se clarament en el que viscut i també en el que ha observat. Dones que somiaven ser altres dones està dividit en tres parts, en les quals des dels sentiments de fracàs, de ràbia, de frustració contraposats a l'esperança i l'estima, avancem en la muntanya russa de l'experiència. La segona part mereix especial atenció perquè els animals es converteixen en protagonistes, amb només set poesies parla de les relacions de parella, de la condició de dona i d'ésser humà, de la por, del servilisme i de la possibilitat de canvi. Una mostra d'aquesta llengua directa i punyent, amb el simbolisme que li permet transmetre un pensament clar que descriu tantes situacions que...