Paraules en joc

Però que ningú s'alarme, la situació està controlada. L'aparició ha estat realitzada de manera pacífica en un acte cultural. Concretament, ha estat la nit de dissabte 17 d'octubre a l'escenari del Centre Cultural de Cardedeu (entitat que es mereix una felicitació per la magnífica programació que ofereix) entre un bon grapat d'artistes on l'esperit de lluita, de rebel·lia, de lucidesa amb la paraula directa, el discurs compromés i un toc d'humor han impregnat en els participants per tal de transmetre-ho al numerós públic que ha gaudit de l'espectacle total . Cançó, poesia, música i rapsodia s'han fusionat, gràcies a una magnífica organització que ha lligat i dinamitzat l'escenificació, gràcies en bona mesura a la rapidesa dels canvis. Ovidi ha reaparegut (i amb quina contundència!), a través de la paraula dita i cantada, amb la fermesa de conviccions, amb la denúncia de les desigualtats socials, amb la cerca d'un món millor, amb la tendres...

Ahir vam celebrar la V Festa Estellés dels Ports a Morella organitzada pels Ports en Moviment i l'Ajuntament de Morella. La Rabera Eclèctica vam participar amb la direcció d'un grup de joves de Forcall amb la col·laboració del Casal Jove de Forcall per tal de realitzar un xicotet homenatge a Ovidi Montllor. L'experiència personalment em deixa la ment cosida a preguntes. La motivació i el compromís dels adolescents va ser molt lax. Quina és la causa? Actuar a un teatre en el mateix cartell que Laura Borràs i Pau Alabajos no està gens malament. Pot ser no anar al teatre habitualment o no tenir gaires referents culturals al voltant condiciona aquest tipus de comportament? A més, el muntatge usava la tecnologia com a mitja per poder transmetre alguns versos del cantant d'Alcoi. Els mòbils per a les persones que estaven a l'escenari era la finalitat o només el mitja que els va permetre arribar a Ovidi Montllor? I al remat, les hores que van dedicar els meus compa...

Arthur Miller ens planteja, a priori, una problemàtica social: dos immigrants il·legals, Marco i Rodolfo, arriben als EEUU a la dècada dels 60, acudeixen a casa d'uns familiars, fills d'immigrants italians, com ells, Beatrice i Eddie, que són matrimoni, i Catherine, la neboda. Ara bé, les pinzellades socials del principi de l'obra dramàtica ens traslladen en l'imaginari al passat de la nostra civilització, a l'antiga Grècia, ja en el primer acte, quan Eddie acudeix a la llei escrita per tal de solucionar problemes passionals, que potser ni tan sols se n'adona que en té,l'advocat a qui s'adreça li adverteix que no és una qüestió legal i li dóna un bon consell mentre intueix com acabarà aquest conflicte, desitja avisar però amb el pas del temps veu que el destí no es pot canviar. Quina paradoxa i quina impotència -o quina acceptació! L'Escola d'Arts Escèniques "El Timbal" em va fer conéixer l'obra, fa al voltant d'un any i mig,...

Anna Montero aboca en aquest llibre el dolor i els sentiments que li ha produït la mort del pare. Com si tornés d'enlloc es divideix en dues parts: les pedres i el temps , on el record, el dolor i el buit que ha deixat son pare estan a flor de pell, i per no res , on la mirada, encara que tocada pel record i la reflexió, es desvia a poc a poc cap al futur. La poeta universalitza la mort del pare, a través d'una veu lírica afinada, ens fa acompanyar-la pel trànsit del dol, fa travessar el/la lector/a per la pèrdua, la pèrdua dels fonaments. Montero ens proposa una travessia per mar, cel i terra, pel buit i la solitud mentre cerca la manera de seguir.Fa un ús magistral de la poesia, les paraules i allò que evoquen aquestes per expressar el dolor, que podem compartir amb ella de tan proper i real com el dibuixa a través de la maquinària literària al servei dels sentiments. A més, certs elements com el taxi, el cafè i les andròmines ens acosten a un univers quotidià. Com si to...

El Teatro de la Abadía ens va permetre gaudir d'una adaptació d'El principito, un llibre publicat l'any 1943, i que després de 70 anys no tan sols és vigent, sinó que s'ha convertit en un clàssic contemporani. Amb un equip excepcional han començat aquesta aventura artística: José Luís Gómez, amb 72 anys i una carrera artística dilatadíssima i plena d'èxits, ha estat l'encarregat de donar vida al protagonista, Inma Nieto, la companya de viatge del Principito, ha donat vida a la resta de personatges i Roberto Ciulli, fundador del Theater an der Rurh, ha estat el director. Abans d'endinsar-nos en l'ànalisi de l'espectacle cal destacar la relació que s'estableix entre el text i l'adaptació teatral, com molt bé indica la periodista d'El País Rosana Torres “el protagonista no surt a descobrir un univers màgic, sinó que emprèn un possible i agredolç viatge final cap a les estreles, en el qual és acompanyat per un aviador, una guineu, una ros...

Vòrtex va ser una de les peces representades al Mercat de les Flors en el cicle "Circ d'ara mateix", a cavall entre la dansa i el teatre. Phia Ménard trenca amb les convencionalismes escènics: el silenci es fa present durant llarga estona, només trencat per un soroll metàl·lic acompassat, la foscor i la penombra prenen cos a l'escenari, abraça l'expressió corporal des d'una perspectiva vivencial, deixant de banda moviments estilitzats. El moviment de la protagonista, amb l'ajuda d'un escenari circular envoltat de ventiladors i plàstics de totes les mides i colors que extreu del seu interior ens aboquen a l'evocació, plena de vida i, a la vegada, dura, que inquieta i remou als espectador/es. Aquest remolí farcit d'escenes que va desfilar davant dels nostres ulls es va produir en un espai tancant, una sala circular, amb grades, on els espectadors quan accedim al nostre seient ens trobem un ésser gros, un mafiós possiblement, en escena retallan...

Mitjançant una trama policíaca, se'ns presenta el XIV Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró, 2012, El Somriure d'un eco . A mesura que anem llegint, però, ens qüestionem aquesta etiqueta, ja que els fets que explica potser estan més prop del nostre món d'allò que pot semblar. Al meu parer, l'autor ens dibuixa un món que podria ser simplement un pas més de les xarxes socials actuals, un eco de nosaltres mateixos: allà on queda tot reflectit, allò del que no et pots desdir i es queda plasmat en la memòria cibernètica. Guiu, el personatge principal, li conta la història a algú. Fa una mirada enrere, així els/les lectors/es ens assabentem d'allò que ha viscut: una barreja de sentiments molt humans: l'amor, la frustració, la desídia, l'odi, la venjança...; amb aspectes reflexius: les conseqüències dels nostres actes, com canviar aquestes, què és lícit i que no és lícit per a l'ésser humà, què és la felicitat i com la podem...