Paraules en joc

Fa un parell de setmanes vam poder ser partíceps d'una obra molt especial al Teatre Romea: La nit just abans dels boscos . A l'entrada, ens van donar una xapeta a cadascú, després d'uns minuts, quan ja havíem arribat tots els espectadors al rebedor, un treballador del teatre ens va demanar que l'acompanyarem per fora de l'edifici. Quan vam girar la cantonada, un home d'aspecte desendreçat va començar a cridar i a fer soroll amb un contenidor per captar la nostra atenció. Era ell. Sense pèls a la llengua, el protagonista, amb punts de lucidesa i, de vegades, de bogeria, parla de manera directa, clara i propera de diferents problemàtiques socials d'avui en dia, increpant al veïnat i directament a alguns vianants. Es queixa al llarg de l'obra de la injustícia social, assenyalant que els poderosos manipulen i dominen la resta: l'ésser humà tendeix a l'alienació, no ens preocupa que una persona passe fam, dorma al carrer o li peguen una pallisa; s

Liudmila Ulítskaya ens col·loca en la societat russa de meitat de segle XX, allà dibuixa Sóniechka i els personatges que comparteixen la seua biografia, allà els fa viure, sense miracles, amb el camí que cadascú s'endreça. Sóniechka, una jove seduïda pel món literari i sense gaire habilitat per a les relacions socials, coneix Robert Víktorovich, un artista més major que ella. De seguida, hi ha connexió entre ells, li demana matrimoni i es casen. A partir d'ací, el món canvia totalment per a Sóniechka, ella mai s'imaginava que podria trobar-se en aquesta situació, se sent afortunada. Els anys passen, canvien de ciutat, la protagonista va complint anys. Noves persones apareixen en la vida de la parella. A la fi, la literatura torna a aparéixer, com al principi de la seua existència. A través d'un ploma subtil però a la vegada precisa i afilada, Ulítskaya, hereva de la literatura clàssica russa, construeix uns personatges redons i, a la vegada, poc marcats per les con

Zoe Valdés ens mostra una dona amb fortes experiències i reflexions a partir de les vivències i la cultura. Comparteix les misèries humanes sense embuts, però es mostra segura d'allò que vol per seguir endavant: yo nunca seré me niego por millones de chansones saxofón y golondrinas a ser una mujer desnuda frente a la prensa extranjera. Amb una poesia que beu possiblement de l'escriptura autòmatica -els espais dins del mateix vers, no són gratuïts; són la plasmació d'anar d'un lloc a l'altre, d'aquest embull de pensaments i experiències-, ens fa arribar un remolí de sentiments, de músiques, de lectures, de referents clàssics, d'accessoris quotidians que ens situen de ple en un univers dispers, brutal de vegades i amb certs tocs surrealistes: Lotería juguemos al piano de Odiseo las calles si somos alegres al alba flotarán en la piscina En el grapat de referències de què fa ús de vegades difumina la comunicació, sobretot en la primera p

En el marc de la XVIa Fira Mediterrània de Manresa, vam poder gaudir de l'alegria de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. La mescla de present i passat, amb una càpsula d'interpretació, una gran sentit de l'humor i una dosi d'ironia tant en la visió de la vida com del caràcter perifèric del territori on viuen, van crear una atmosfera festiva entre el públic nombrós que de seguida es va deixar portar pels artistes. La formació de les Terres de l'Ebre ens va oferir un repertori divers pel que fa a la música des de la jota, als ritmes pop, passant per la cançó popular, que va fer xalar als assistents. Per una banda, propostes com aquestes ens conviden a conéixer el territori, de vegades molt proper però que pel seu caràcter rural o pel fet que estiga poc habitat no el fa atractiu als visitants; per una altra banda, a aquelles persones que tenim lligams d'alguna manera amb aquesta comarca ens emociona i ens estira del fil de la pertinença.

Aquest any vaig poder assistir a la V Jornada sobre el valència: ús i normativa , que es va celebrar a Ontinyent el 26 d'octubre, organitzada per La Taula de Filologia Valenciana. El programa estava format, majoritàriament, per docents que explicaven aspectes interessants de la pròpia experiència educativa. Pep Estornell va encetar el torn de paraula amb la invitació d'un home major de La Vall d'Albaida que va contar una rondalla, posteriorment Pep va explicar el procès que havien seguit des de primer de l'ESO per recuperar les rondalles de la comarca fins arribar a publicar-les en un format d'allò més original. Pura Santacreu va detallar com treballava la llengua a partir de la toponimia. Paco Company va aportar recursos educatius diversos: festes de poesia, trivials en valencià, ampolles acompanyades de texs que es dedicaven a una causa solidària, entre d'altres. Juli Fenollar i Rosa Ribes van reflexionar sobre alguns punts claus de la seua experiència educa

Per començar aquest esbós, esperem que col·loquial, proper però ben entrellaçat i paït, com el poemari de la Sílvia Bel, citarem les paraules del pròleg/"deu manaments" -original! i sense pèls a la llengua- de MªÀngles Cabré: (l'autora) s'arrisca a no seguir camins trillats, allunyant-se dels premis literaris, de les subvencions, de les capelletes i d'altres verins . El cor de la carxofa és mossegat... Llavors toca netejar els plats bruts, col·locar bé la cuina, fer recompte d'allò que tenim i que hem usat. Ens connectarem al xat, i escoltarem 3P en alta fidelitat . Recordarem els viatges, els souvenirs, l'art, la família i també l'insomni. Tornarem, però, a posar el radar, eixe que ens fa ensumar en qualsevol lloc la cacera. I la utopia de volar (o de voler). Després toca posar-se en forma i passar pàgina. Sorpresa! "Espai per a la teva llibertat", unes pàgines en blanc per escriure, pintar, reflexionar... Per últim, donar-vos el missat

Encarna Sant-Celoni i Verger realitza una tria de poesia amorosa i eròtica. A través de tres calaixets artístics: Ígnies, Tèrries i Hídries , ens arriben seixanta-nou composicions escrites per dones en llengua catalana, entre les quals hi ha Anna Dodas, Caterina Albert, Dolors Miquel, Ester Xargay, Júlia Zabala, Maria Antònia Salvà, Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Quima Jaume, Rosa Leveroni i Teresa Pascual. Del gran ventall mostrat, hi ha algunes veus que em resulten més clares, com la de Dolors Miquel ( El vers arrampat al naixement de la bragueta ), més suggerents, una d'elles és Maria-Mercè Marçal ( Com una serp, cargola’t al meu ventre/I cerca’m, amb verí d’amor, el centre ), més vaporoses, una exponent és Rosa Leveroni. També un grup de poemes puntuals tenen gran força. Ara bé, em sembla que un seguit de poesies es queden en la tradició, en el joc de paraules, en la figura retòrica. Aquesta conversa fictícia que es pot arribar a mantenir amb algunes de les po

Un escenari minimalista, tres projeccions, un parell de gravacions i un canvi mínim de vestuari van ser el suport triat per a la magnífica actuació de Toni Gomilla. L’actor, mitjançant la veu narrativa i la recreació d’un munt de personatges, retrata amb un monòleg teatral la tribu mallorquina a través de la cerimònia de la matança del porc. Ens mostra l’intent d’encaix d’aquesta activitat ancestral en la societat actual, on tot és efímer, on el boom del turisme ha canviat el paradigma social i territorial. Aquestes històries que hem viscut o, almenys, hem escoltat, ens emocionen, sense caure ni en el sainet ni el jocfloralisme: una dona, la iaia quan era jove, que arriba descalça a la vora del poble, amb les sabates a la mà, les úniques sabates que té, per no embrutar-se-les; nosaltres ara tenim sabates per fer esport, d’hivern, d’estiu... La padrina com s’allunya del present, a la vora del foc, com es queda els últims anys de la vida amb els seus, amb els que no estan; aquest co

Clavells, enganxats a una cortina de plàstic i escampats al terra, tres taules i tres cadires ens reben al Festival Temporada Alta (Girona). Les flors augmenten: tres dones, una rosa, una margalida i un gira-sol, apareixen en escena. Entre pel•lícules que usen algun nom de flor en el títol i la coreografia de Capullito de Alelí comença la representació. El rec d’una de les flors, amb la demanda de la propietat del pol•len fan avançar la peça atorgant-li un punt d’humor reivindicatiu; conversa represa més endavant, que permet entrar directament en contacte amb el públic. La cortina de plàstic ens serveix de suport per a reflectir les figures femenines que a través dels moviments ens transmeten que no es troben bé. Una dona es caçada per dos caçapallones; al principi, es forçada per les ames d’aquest artilugi, després, ella mateixa ha caigut a la trampa, no sap viure sense. Les tres dones, vestides per a l’ocasió gaudeixen d’una nit boja, amb música calipso. Però, “Que dura és la vida de

Va caure a les meues mans aquests llibre per casualitat: volem anar a la Terra Alta, a Gandesa, amb un parell d'amics per veure sobre el territori on es va viure la Batalla de l'Ebre, llavors un aficionat a la lectura, a qui li conto el pla, em diu que Espinàs va estar una setmana a la Terra Alta i va escriure l'aventura, finalment em deixa el llibre. No va ser una lectura immediata, va tenir uns dies d'espera. El fet de situar-se a l'interior, de possiblement visitar pobles semblants als dels nostre interior, em va empényer a mamprendre el viatge. Josep Maria Espinàs i Isabel Cañelles, una amiga, fan una volta circular a peu per la comarca de la Terra Alta durant vuit dies. Gandesa, la capital, és el punt de partida i fi de l'aventura. Durant el camí visiten pobles que no havia sentit mai com La Pobla de Massaluca, Caseres o Pinar del Fai i d'altres que només em sonaven de nom com Corbera o Batea. Espinàs dibuixa siluetes de pobles, gent, camins, munt

Una trobada fortuïta. Una amor que comença. Tot és perfecte: una parella ideal amb una vida envejable. Fins que un fet inesperat capgira la situació. David Foenkinos posa en escena personatges i situacions actuals, quotidianes, que ens han passat o tenim al nostre voltant. La délicatesse mostra la part laboral, social, aquest color gris que defineix una oficina on passem almenys vuit hores cada dia; sota d’aquesta realitat s’amaga, si es cerca, la persona, aquell ésser que té pors, desitjos, dubtes... L’escriptor ens porta a fer aquest procés ajudant-se amb apunts culturals i de societat després de cada capítol, però sense engrandiments, relacionats amb el moment vital; per exemple, en un moment determinat de la novel•la es pregunta què es dirien Romeu i Julieta el dia després de la primera cita, en la situació que es troba el personatge. Aquest punt d’humor i ironia és una constant al llibre. Aquests ingredients afegeixen versemblança i empatia a les vivències dels personatges,

La companyia Atalaya va inaugurar ahir la temporada del Paranimf de la UJI a Castelló amb l’obra de Bertold Brecht Madre Coraje. A través de la interpretació, bastant física amb un punt de distanciament com marca l’autor, del cant, en alemany i castellà, la dansa contemporània, moviments que encetaven l’espectacle i també era emprada per determinats personatges, recursos visuals i música, tant en directe com gravada, ens convidaven a una reflexió sobre la guerra, més concretament sobre si ens podem aprofitar de la guerra o quin preu hem de pagar quan triem un posicionament en un conflicte. El treball dels actors, actrius i director es veia reflectit en un ritme ben aconseguit. La realització de més d’un personatge per parts dels artistes i els canvis de personatge en escena en unes grades laterals, on també hi havia públic assegut, més alguns dels recursos descrits anteriorment, sobretot la música, van afavorir el pas entre les diferents escenes. Els personatges estaven encertats, e

Délisle ens presenta en aquest treball la seua visió, a partir d’una vivència personal, de la Xina contemporània en plena transformació econòmica a finals dels anys noranta. Al mateix temps, amb una subtilitat genial, reflecteix a través d’aquesta experiència la solitud de l’individu occidental enfrontat a una societat i cultura totalment alienes. Aquest és un relat d’una quotidianitat que, com a encarregat d’un projecte audiovisual en la ciutat xinesa de Shenzhen, el va desbordant; tant en les relacions laborals del dia a dia, com en la incapacitat de formar part d’un món rar i incompatible amb els seus estàndards d’urbanitat i ètica. Durant aquesta estada, s’enfronta molt sovint a murs socioculturals què, sobretot al principi, l’enfonsen en una inevitable depressió i frustració. D’altra banda, l’autor narra d’una manera íntima i amb un intel·ligent sentit del humor, moltíssimes anècdotes que ens mostren aquest procés d’una manera molt propera i ens fa traure sovint un mig somri

Moltes veus femenines ha sigut una gran experiència: Veus femenines , espectacle de La Rabera Eclèctica ha sigut fusionat amb la música d’algunes de les integrants de La Unió Musical de Vilafranca. Els saxos, amb la imatge malenconiosa i sensual. La interioritat de les flautes. El piano barrejat amb els altres instruments. Les veus energèquiques o tristes, des de la depressió a la reivindicació, passant per tot tipus d'estats i matissos. Música, poesia, estètica, teatre. Una actuació màgica, eclèctica i plena de feminitat. La gran emotivitat dels poemes juntament amb la música apropiada han estat un còctel perfecte per a despertar emocions. La música, una afició per a moltes d’elles, s’ha mesclat en el teatre i ha convertit l’actuació en una esdeveniment especial per a totes nosaltres: gratificant, diferent, emotiva... Dissabte, a la Sala Carles Pons de Vilafranca, vam poder comprovar com la paraula i la música són un instrument que poden ajudar a lluitar i transformar tot al

ROYAUME DE FEMMES! Passem el cap de setmana a Tolosa. Entre les opcions culturals diverses que ofereix la ciutat per a dissabte, triem Royaume de femmes . La proposta em crea curiositat, ja que és molt semblant a Veus femenines , l'espectacle que la Rabera Eclèctica, companyia de la qual formo part, posa en escena actualment. La QUERIDA Compagnie ha escollit alguns dels personatges femenins de les obres de l'escriptor rus Anton Chekhov per tal de realitzar una lectura dramatizada, a càrrec de Sylvie Maury, amb un univers de música en directe, creat per Sylvain Loyseau. La il·luminació, el lligam entre música i text i el gran talent a l'hora de transmetre els moments viscuts i crear els estats d'ànim d'aquestes dones per part de l'actriu són els eixos sobre els quals es sostè aquesta posada en escena. Encara que la barrera idiomàtica no em permet entendre totes i cadascuna de les paraules, puc seguir el fil de les històries. Amb una posada en escena molt s

Solitud és la història d'una dona, una entre tantes: la Mila es casa, llavors Maties, el marit, li proposa marxar a fer d'ermitans, deixar la costa, anar'-se'n a la muntanya i començar una nova vida. Així comença la novel·la, la pujada de la parella a l'ermita. Una pujada dura, molt més llarga del que li havia dit ell, tot un dia. A continuació, la posada a punt de l'ermita i l'adaptació. Mila i Maties prenen camins diferents. Caterina Albert i Paradís ens mostra l'evolució externa i interna de la Mila: les sensacions davant de les novetats, les dificultats a les quals intenta sobreposar-se, els desitjos que sent, els destorbs amb els quals ha de lluitar, les decisions que pren; amb tot, la maduresa que assoleix. La història que viu la protagonista podria ser la de tantes dones, tant de principi de segle com d'ara mateix. La tendresa, amb la relació amb el pastor que l'ajuda en tot moment o la reflexió que fa sobre la vida dels grills; la